Romania torna al carrer

El poble romanès ha tornat a llançar-se al carrer. Més de vint-i-set anys després d’acabar amb la tirania dels Ceausescu (els anys posteriors a la seva execució van servir per treure a la llum que Elena era el cervell a l’ombra dels abusos totalitaris del seu marit), Romania ha tornat a dir prou davant una situació que ultrapassa els límits del que és suportable. El problema és que en aquesta ocasió l’objectiu de les seves protestes es presenta encara molt més poderós i inexorable que els excessos de l’antic dirigent comunista. Els romanesos han tornat a sortir al carrer per dir prou a la corrupció creixent que assola la societat del país dels Carpats. La decisió del Parlament romanès de no considerar delicte els casos de corrupció en què l’import no superi els 44.000 euros ha estat el detonant que ha encès el ble de la indignació.

El terme corrupció té en aquells països una altra dimensió. A casa nostra podem esmorzar cada matí, dinar cada migdia o sopar cada vespre amb notícies sobre aquest o aquell cas, i les converses poden girar al voltant de la possible condemna o probable absolució d’aquest o aquell imputat. La percepció de corrupció a l’estat espanyol és de les més altes del continent, però es veu com un mal que afecta la política, la gran banca i les grans empreses. A ningú se li acudeix posar un bitllet de 50 euros a la mà d’un mosso d’esquadra per evitar una multa, o anar a l’examen per treure’s el carnet de conduir amb 300 euros a la butxaca per a l’examinador, o pujar al despatx del degà amb 500 euros per obtenir un títol universitari. Són només tres exemples. La corrupció a l’Est d’Europa no és una qüestió conjuntural, ni la conseqüència d’unes causes determinades que es poden aturar amb unes quantes lleis que acabin amb la mala praxi d’un bon grapat de polítics, banquers o propietaris de grans empreses. En aquella part del continent es tracta d’un mal endèmic, sistèmic, que abasta totes les capes de la societat, impregna la vida quotidiana de la ciutadania i es transmet de generació en generació amb tota naturalitat. És una forma de vida. Es manifesta amb més evidència com més lluny s’està del substrat humanista que fonamenta la vella Europa Occidental i més a prop s’està del món ortodox. A la gèlida terrassa amb marquesina però sense calefacció del catorzè pis d’un enorme edifici d’habitatges del barri més deprimit de Kíev, un ciutadà ucraïnès, bellíssima persona (d’aquelles amb una bondat i una bonhomia que desarmen), em responia entre pipada i pipada a 10 graus sota zero que no, que ell no se n’anava a viure al Canadà amb el seu germà. Allà la llei es compleix, això no és per a mi. Paraules textuals. Iuri Andrukhòvitx, bon escriptor i millor pensador ucraïnès, sosté que l’origen de tot aquest desori es troba en el substrat bizantí d’aquests països, posseïdors d’una mentalitat segons la qual la veritat de cadascú està per sobre de la llei, que no serveix per a res, una mentalitat que prové d’una forta tradició oral, en la qual les normes escrites a penes tenen força. La corrupció, doncs, és un model permanent en les relacions humanes, un signe de normalitat amb el qual els quimèrics intents d’expandir els valors democràtics cap a l’Est topen de cara. És per això que tinc la sensació que la multitud que cada dia omple la plaça de la Revolució de Bucarest i altres places de la Revolució de les ciutats més importants del país lluita contra la seva pròpia manera d’entendre la societat en una mena d’oxímoron col·lectiu.

Però el poble romanès, el mateix que en plena Segona Guerra Mundial va canviar de bàndol així que va començar a entrellucar la possible derrota de Hitler, ha demostrat tenacitat i perseverança, dos valors que li van permetre acabar amb el sàtrapa que gairebé els va matar de fam durant els últims deu anys de la seva dictadura. La sagnant revolució que a finals del 1989 va posar fi a un malson de dues dècades va ser protagonitzada per una enfervorida multitud afamada amb un irrefrenable desig d’acabar amb el tirà. I així, avui dia, a les principals ciutats romaneses no hi manca un carrer, bulevard o plaça que es digui “21 Decembrie 1989”, amb l’any inclòs per tal que a tothom li quedi ben clar: el dia que vam enxampar Ceausescu i la perla de la seva dona. Per cert, mai he vist en cap ciutat, poble o municipi de l’estat espanyol un carrer que es digui “20 de Noviembre de 1975”. Aquí més aviat és a l’inrevés, vist que 40 anys després encara perduren per tota la geografia espanyola molts del símbols d’un dictador que va morir al llit i per la capella ardent del qual durant tres dies va desfilar bona part de la població.

Tradicionalment la comunitat romanesa a Catalunya ha tingut molt mala reputació. Només cal sentir la meva mare o qualsevol conversa d’autobús. El candidat a una important ciutat catalana va engegar una campanya contra aquest col·lectiu per tal de guanyar l’alcaldia, cosa que va aconseguir. Reconec que aquesta mala fama ha estat de vegades justificada, però en la majoria dels casos és injusta. Si alguna cosa he après és que mai s’ha de jutjar tot un país pels seus immigrants. Un poble que enderroca un dictador, l’executa i 27 anys després torna a aixecar-se fart de corrupció, encara que en aquest cas la revolta porti un romàntic perfum utòpic, em mereix tots els respectes.