Cultura i política cultural
Caldrà dir-ho moltes vegades i argumentar-ho amb seny i saviesa per evitar confusions irreparables: la cultura i la política cultural no són el mateix. La cultura esdevé l’escenari de la reflexió intel·lectual, de la creació artística, de les transformacions lentes que operen en els nostres cervells per entendre millor (que no vol dir necessàriament més encertadament) les múltiples realitats que ens afecten. La política cultural administra recursos, construeix escenaris per al diàleg i per a la confrontació, facilita l’accés de la ciutadania als béns culturals, dissenya i construeix equipaments i aixopluga el treball dels creadors en programacions i festivals.
Un creador pot ser de dretes o d’esquerres, fins i tot filonazi. Hi ha músics excelsos a les ordres del règim de Corea del Nord com hi havia pintors excepcionals fidels seguidors de Stalin. La ideologia d’un artista ens permet qüestionar la persona, però no la vàlua de la seva obra. La història ens demostra que sovint no existeix una relació directe entre una realitat i l’altra, i per això Wagner, Céline, Borges o Vargas Llosa han deixat una empremta artística inqüestionable malgrat les seves posicions polítiques. Les polítiques culturals, per contra, han de tenir ideologia i no poden abordar-se amb independència d’uns objectius polítics ni d’un imaginari social predefinit. Tenen un punt de sortida i volen conduir-nos a un punt d’arribada.
Una part molt important de la creació cultural té a veure amb la bellesa i amb la capacitat de captar recursos sensibles i convertir-los en un element de comunió espiritual. Així entenem el llegat de Beethoven, la màgia de Turner, l’alquímia de Leonardo o la transcendència de Botticelli. Altres, com Nietzsche, Cioran o Pollock, ens proposen mirades radicals per qüestionar la realitat i ens posen contra l’espasa i la paret davant les convencions.
Per la seva banda les polítiques culturals rescaten aquestes realitats i impedeixen que l’oblit les relegui a peces d’orfebreria històrica o de col·leccionisme privat. Aquesta és la tasca de les biblioteques, dels museus, dels auditoris, i és tan complexa que posa a prova l’exemplaritat i l’honradesa de programadors, curadors i crítics en una enrevessada travessia per l’immens cabal d’unes creacions artístiques que competeixen entre elles per esdevenir memòria col·lectiva.
La cultura funciona sola i és un reflex de la qualitat d’una societat i de la seva decisió de destinar-hi recursos econòmics i educatius. Hi ha països on aquest pacte es condueix a través de polítiques culturals públiques i l’Estat actua com un arquitecte que defineix els paràmetres del seu sistema cultural. Altres països, igualment madurs i amb sòlids fonaments culturals, deixen que siguin les organitzacions socials les que ho administrin. Però en tots dos casos el que determina la qualitat dels seus creadors, la provisió de mitjans per produir continguts i la continuïtat de les trajectòries artístiques és el consens social sobre la cultura i el seu paper fundacional per explicar i diferenciar l’autèntica identitat d’una societat.
L’Estat no pot esdevenir la patronal sobre la qual recauen les queixes i els conflictes dels creadors i dels artistes. És, això sí, la instància comuna a qui cal reclamar voluntat i esforç per aconseguir aquest consens, recursos per disposar d’espais de treball i escenaris d’exhibició, eines d’aprenentatge i projecció internacional. El que no li podem demanar és que designi i administri el cànon cultural que crea mites i els defensa per sobre de tota crítica i anàlisi objectiva de qualitat.
Quan es confon cultura i política cultural es corre el perill que això passi, s’obre la porta al nomenclàtor, a l’absència de rigor, a la classificació obtusa entre l’exquisit i el comercial, a l’oblit del ciutadà i, per sobre de tot, a la negació real d’un potencial creatiu condemnat a viure als marges de la institucionalitat cultural. En els temps actuals hi ha molt creador que viu a tocar del poder polític i que li reclama un estatus que no li dona ni la crítica ni el mercat. El poder també s’hi emmiralla, la qual cosa és tan trista com miserable des de la perspectiva de la higiene cultural.
Que la cultura interessi als politòlegs és perfectament normal perquè en darrera instància és el terreny on es dissenyen i escriuen les transformacions socials. El que resulta veritablement estrany és observar com els economistes i els juristes s’interessen tan poc per les polítiques culturals quan són els qui analitzen i modifiquen els instruments reals que mouen la cultura.
