Perspectiva Montjuïc
EconomistaL’Exposició Internacional de Barcelona va marcar el destí de la muntanya de Montjuïc. El projecte neix a inicis del segle XX amb la previsió que es realitzi l’any 1917 amb la temàtica de les indústries elèctriques, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les transformacions tecnològiques del moment retarden l’esdeveniment fins a l’any 29 i canvien la finalitat original per una de més genèrica: indústria, esports i arts. La planificació urbanística del recinte és obra de Puig i Cadafalch i els edificis (realitzats per diversos arquitectes) es mantenen gairebé tots intactes 90 anys després. El més rellevant de tots, no tant pel seu interès arquitectònic com pel valor simbòlic i la seva destinació final, és el Palau Nacional, seu des de l’any 1934 del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Un segle després d’aquell esdeveniment, moltes persones es pregunten què s’hauria de fer a Montjuïc, ja sigui per donar sentit sociocultural a la façana de la muntanya que dona a la plaça d’Espanya un cop s’ha consolidat el trasllat de la Fira a la nova seu de la plaça d’Europa, o bé per dinamitzar els usos socials d’un perímetre urbà que encara viu relativament emmurallat. Ara per ara, la Fira té una concessió dels pavellons vigent fins a l’any 2026, malgrat que alguns estiguin clarament en desús.
D’entre totes les idees que es mouen en relació a les possibles alternatives per a aquest recinte, la més repetida fa referència a la construcció de la Muntanya dels Museus, ampliant el MNAC al Pavelló Victòria Eugènia i traslladant el Museu d’Història de Catalunya al Pavelló Alfons XIII. Tot plegat, i conjuntament amb la Mies Van de Rohe, hauria de configurar un potent espai museístic amb serveis i capacitat expositiva molt amplis. Aquest projecte ha estat anunciat diverses vegades, però mai ha aconseguit sortir del núvol teòric, cosa que suposaria assumir una inversió multimilionària i aconseguir un consens entre administracions tan diverses com la Generalitat, l’Ajuntament i l’Estat.
Hi ha tantes raons per considerar oportuna aquesta visió del futur de la muntanya com per mirar-la amb prevenció pels vicis propis del que és una profunda fugida endavant. El MNAC té problemes objectius d’espai, però no és un museu que mori d’èxit, i el Museu d’Història està situat en un espai de lloguer extremadament car. És per això que el projecte potser es veuria d’una altra manera si fos la conseqüència d’una remodelació global del recinte expositiu més que no pas de l’evolució de projectes preexistents.
Tothom estarà d’acord amb una destinació sociocultural del recinte, però és més difícil generar aquest consens quan les cartes estan marcades per una destinació prefixada. En aquest sentit, la proposta que llancen conjuntament l’Institut de Cultura de Barcelona i la Fira de destinar a partir de l’any 2019 el Pavelló Victòria Eugènia a espai expositiu no només és plausible, sinó que ens donarà la mesura exacta de la capacitat de la zona per aplegar activitats del màxim interès cultural i, alhora, atraure àmplies capes de la població local i forana.
Destinar una part del Pavelló Victòria Eugènia a sales d’exposicions per tal de reduir el dèficit d’equipaments que pateix la ciutat és perfectament compatible amb la destinació final del recinte, que haurà de decidir-se en els pròxims anys, probablement com a conseqüència del centenari de l’Exposició. El projecte futur per a aquesta part de la muntanya no haurà de planificar únicament l’ús dels dos pavellons que reclamen els museus, sinó també el de la resta de recintes, la connexió amb el Paral·lel (actualment un mur insalvable), i donar resposta a funcions socials que tothom identifica sòlidament amb l’avinguda Maria Cristina: Piromusical, Carnaval, Cap d’Any, etc.
Montjuïc és, conjuntament amb els terrenys que sorgeixin del soterrament de la Sagrera, un dels pocs espais de la ciutat on és possible planificar projectes amb capacitat de generar impactes decisius sobre el futur de la ciutat. És bo que es pensin en detall, sense descartar cap hipòtesi, però amb un consens màxim, perquè es tracta d’oportunitats úniques sense dret a l’error. Ara bé, mentre això no succeeixi, Barcelona està obligada a trobar solucions temporals que permetin solucionar dèficits estructurals i, en aquest sentit, seria imperdonable que els antics pavellons de la Fira de Montjuïc no poguessin ser utilitzables per a les finalitats culturals que la ciutat decideixi a 10 anys vista.
