Colau com a paradigma d’un sistema pervers

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i Anne Hidalgo, alcaldessa de París, avui a l'Ajuntament de Barcelona
i Xavier Roig
08/10/2020
3 min

La pandèmia s’ha demostrat com una oportunitat per tal que els que manen en els ajuntaments ens engaltin les seves dèries personals. Uns instal·len pilones matamotoristes, altres insensats proposen desmantellar la Seat, d'altres pinten línies de coloraines, etc. Les animalades no han defraudat i han estat a l’altura dels governants municipals. No em cansaré d’insistir-hi: els pares no han de privar mai els seus fills de l’osset de peluix. Després passa el que passa, i els contribuents no només hem de posar el rostit a taula dels que manen sinó que, per afegitó, hem d’aguantar les seves obsessions.

S’han fet moltes crítiques a les actuacions que l’Ajuntament ha dut a terme a Barcelona. Alguns es pregunten: ¿com és que es fan coses que deuen satisfer molt una minoria però que, probablement, no compten amb l’aprovació de la majoria? ¿I com és que aquest fet té lloc a gairebé tots els municipis? Si els governants pretenen captar vots, per què fan coses que probablement enutgen una majoria de votants? La resposta és relativament senzilla: els que ocupen els ajuntaments catalans governen exclusivament per als seus votants. I ho fan sense rubor perquè, en general, no en necessiten de nous. Agafem, com a mostra, el cas Colau.

Els resultats de les eleccions municipals a Barcelona foren: ERC, 21,35%; Barcelona en Comú, 20,71%; PSC, 18,40%; Valls-Cs, 13,20; JxCat, 10,47%; PP, 5,01%. Gràcies als pactes i transaccions posteriors (atenció a aquesta característica: posteriors) és alcaldessa la cap de llista que ha tingut el suport directe de només el 20,71% dels ciutadans. Els de Barcelona en Comú saben que difícilment augmentaran el seu percentatge de vots –aquesta mena d’esquerra radical passada pel bany maria postolímpic–. Per tant, la seva obsessió és simplement mantenir-los i ser sempre, com a mínim, la peça necessària de qualsevol govern municipal d’esquerres. Resultat: una alcaldessa a la qual li importa un rave no acontentar-ne altres votants que no siguin el seu 20,71%. No preocupa que la inestabilitat (que vol dir no poder fer res de manera eficaç) estigui servida. Perquè l’objectiu és un altre molt diferent.

Girem ara la mirada cap a una altra capital: París. Allí els districtes tenen molt de pes (els arrondissements) i molta autonomia. I tenen alcalde de barri. L’electorat, per tant, vota únicament per elegir els regidors del seu districte (que van de 3 a 15 membres, depenent del nombre d’habitants). La proximitat dels que governen és vital. Si la llista més votada supera el 50% s’assignen els regidors proporcionalment, ja que la majoria està garantida. Si no és així, es passa a una segona volta en què només poden concórrer els partits que han obtingut més del 10% dels vots a la primera volta. Aleshores els partits han d’establir aliances per tal de crear llistes que optin a quedar primeres en la segona volta (atenció: els pactes s’han de fer abans que els ciutadans vagin a votar). I per què els partits volen agrupar-se pensant en quedar primers? Doncs perquè a la segona volta la llista més votada (no cal que arribi al 50%) s’endú, d’entrada, la meitat dels regidors del districte. L’altra meitat restant es reparteix proporcionalment als resultats obtinguts pels partits, tots ells, incloent-hi el partit guanyador al qual ja s'han assignat la meitat dels regidors! Les aliances preelectorals són importantíssimes (“M’ajunto amb altres per quedar primers, o em condemno a estar a l’ombra”). S’eviten, així, els pactes miserables postelectorals, que tanta gràcia fan aquí i que permeten obtenir poltrona tot oblidant les promeses fetes. Bé, aleshores, quan els districtes parisencs estan conformats, es reuneixen tots per elegir l’alcalde d’entre ells. El sistema regeix també per a totes les poblacions franceses de més de 1.000 habitants, però sense fer servir els districtes pel mig, ja que voten directament per a l’ajuntament –excepte Lió i Marsella, que ho fan com París–. El sistema dona una còmoda majoria per poder treballar. Una majoria que castiga el partidisme, ja que, fruit de les aliances preelectorals, segurament no està en mans d’un sol partit.

Per tant, quan en alguna notícia contemplin l’alcaldessa de París, la senyora Hidalgo, i la de Barcelona, la senyora Colau, sisplau, no creguin que estan veient dues figures equivalents que manen en ciutats diferents. No s’enganyin, estaran veient dues figures molt distintes, però que reben el mateix nom. Les ciutats de París i Barcelona són molt diferents, qui ho dubta. Les seves alcaldesses també. Per capacitats, interessos, vocacions i, sobretot, per legitimitat representativa.

stats