Em conformaria amb 3G

A principis d’aquesta setmana vaig haver d’utilitzar una coneguda empresa de transports per recollir unes caixes en un poble a uns 50 km de Barcelona. El xofer va trucar dient que no sabia on era aquell poble. Li vam dir que ho mirés a Google. El xofer era un xicot immigrant. Ho remarco perquè seria bo recordar que la nostra competitivitat se suporta no pas en l’increment de la productivitat, sinó en la vella i arrelada tècnica coneguda com a 'escanyapobres'. O sigui, que la mateixa setmana que se celebra el tan sonat Mobile World Congress (MWC) m’adono que un xofer, en la seva feina bàsica diària, no sap com arribar a una adreça perquè les furgonetes de l’empresa on treballa no incorporen navegador.

Sentint i llegint el que diuen els mitjans que informen del MWC, estic per cremar casa meva i esdevenir anacoreta. El termòstat de casa no és intel·ligent, el meu telèfon bàsicament té internet i truca i rep trucades –em va costar 200 euros–, a casa la pols es recull amb una escombra o un aspirador tradicional, no formo part de cap xarxa social, llegeixo llibres en format paper, no em refio de les recomanacions dels restaurants d’internet –diguin-me superb, però vaig descobrir fa temps que la majoria de la gent té el paladar de ciment armat–, la meva tele no té internet...

I de raons per mantenir viu l’escepticisme no me’n falten. Els poso un exemple. Ens han informat, fins al límit de la nostra capacitat de resistència, sobre un nova ambulància connectada a 5G que, pel que sembla, és capaç de predir, fins i tot, si els descendents del malalt que transporta patiran de peus plans. Però saben quina és la realitat? Fa tres setmanes vam ingressar la meva mare a urgències per una caiguda. Un cop llesta, a les 22 hores, ens van comunicar que l’ambulància per recollir-la i tornar-la a casa arribaria a les 3 de la matinada del dia següent (5 hores d’espera). I no cal que insisteixi que és impossible mantenir una conversa telefònica mentre circules per la Rabassada. O mentre viatges de Barcelona a Girona per l’autopista. I així tantes i tantes coses que fan que, quan sento les notícies sobre les novetats del MWC, tingui la viva sensació de que algú m’està aixecant la camisa.

Aquest columnista creu vivament en la tecnologia. Per això lamenta que les empreses de Catalunya estiguin a la cua en inversió en aquesta àrea. I que la nostra productivitat no creixi. La tecnologia és essencial per a l’evolució de l’home, per al progrés. A l’edat de pedra la tecnologia consistia en esmolar uns bastons per poder-los clavar. Més endavant ho va ser l’arada normanda, després la màquina de vapor, etc. En aquells anys la tecnologia no s’exportava. El país que implementava els invents gaudia d’avantatge sobre els altres. Avui dia les coses no són així. Avui es tracta d’implementar correctament una tecnologia que està a l’abast de tothom. Aplicar-la allà on fa falta, i per als processos que ho requereixen. Vull dir que si visiten països perfectament endarrerits podran observar que tothom juga amb el mòbil permanentment tot fent collonadetes, mentre l’entorn és un desastre i la gent passa privacions. Curiosament ni a Suïssa ni a Alemanya detecto 'mobilfília' a cada cantonada. És una característica de país endarrerit i autocomplaent pensar que aplicar les més avançades tecnologies, encara que sigui per allò que no toca i quan no toca, porta a escalar posicions entre els països avançats. I això és el que té lloc entre nosaltres, a la Catalunya barcelonina que es pensa que quan llampegueja es tracta de Déu que l’està fotografiant. La Catalunya del xofer que no sap arribar a un lloc, el ciutadà que no pot parlar per la Rabassada, ni camí de Girona, o la de la persona que ha de patir la tecnologia 5H (cinc hores d’espera) aplicada a les ambulàncies.

El MWC és un fenomen turístic. No és una exhibició que ha sorgit de baix cap a dalt (com ara Alimentaria), sinó que és importada i busca un indret on faci bon temps –per això abans es feia a Niça–. Qui pensi que pel fet que el MWC se celebra aquí les empreses de tecnologia creixeran com bolets és que encara no s’ha adonat que, malgrat ser de les primeres regions turístiques d’Europa, no tenim cap cadena d’hotels internacionals seriosa, ni cap companyia d’aviació. Seria bo que el nostre periodisme es treballés la informació i no fes de mera corretja de transmissió d’uns venedors, sovint tan fascinats com immadurs, que, com un lloro i amb paraules estrambòticament buides i abillades de modernitat, repeteixen arguments per vendre’ns una moto tecnològica que no toca.