Diner públic, diner privat
Un dels problemes importants que pateix la societat catalana és la falta de formació bàsica sobre economia. Privada i pública. El fet, greu, comporta situacions xocants, ja que sovint es reclamen drets dubtosos mentre es deixen passar per alt d’altres que són certs. La gran diferència amb els països del centre i del nord europeus és que, per raons històriques, allí els han educat per saber d’on surten els diners i com s’administren.
L'economia d'un país és com la d'una llar. En el cas de l’estat hi ha uns diners que entren (majoritàriament mitjançant impostos) i uns que surten per donar serveis a la població. La regla és relativament fàcil: no s’hauria de gastar més del que es recapta. ¿Vostès gasten a casa més del que guanyen? Quan es gasta més del que s’ingressa s’han de demanar diners prestats. Fins aquí tot es desenvolupa com si fos una economia familiar. Però una família només s’acull al préstec per fer front a una despesa o necessitat puntual. No viu permanentment instal·lada en el préstec. I aquesta és la gran diferència amb molts governs (com per exemple l’espanyol). Tapen un préstec amb el següent. Sense fi. I, a sobre, els incrementen. Però mentre que els deutes familiars moren amb la desaparició de l’individu, el deute dels estats passa a generacions futures.
Espanya no recapta prou per mantenir els serveis que dona. Fins ara els governs han anat prestant serveis d’alt nivell gràcies a l’endeutament i als ajuts. Mai han volgut explicar a la població que, sense recaptar més, el sistema no és sostenible. El senyor Germà Bel ho va exposar en un article fa unes setmanes (“El bucle fiscal de l'esquerra sud-europea”). Espanya dona serveis socials com els del nord d’Europa però no practica el sistema fiscal que correspon. No podem esperar grans resultats de la lluita contra el frau, ja que l’estàndard espanyol és similar a la majoria de països de la Unió Europea (UE). Ni tampoc d’apujar l’IRPF a les rendes més altes. També, especialment a Catalunya, estem dins els estàndards europeus alts. Espanya és l’únic país europeu que cobra impost sobre el patrimoni. I Catalunya té els tipus màxims en l’impost d’herències –per cert, Suècia no pateix aquest impost.
Com bé explica el senyor Bel, el que cal és augmentar la recaptació de l’IVA i incrementar els impostos als salaris mitjans i baixos. ¿Que caldria incrementar aquests salaris perquè vivim en un país low cost? Segur. Ho he denunciat moltes vegades. Però ignorar com recapten els impostos els altres països europeus i fixar-se, només, en els serveis que ells presten és fruit d’una educació basada en el populisme –que és el que tradicionalment ha governat Espanya (i Catalunya els darrers anys)–. S’ha acostumat la població a gaudir d’uns serveis sense explicar-li les contrapartides.
També voldria comentar un altre error greu que comet el nostre estat d’opinió. Quan es parla de l’empresa privada s’acostuma a posar la mirada en empreses que no es regeixen per les lleis de la competència. Van ser públiques en el seu dia i es van privatitzar sense adaptar-les. Parlo de les subministradores d’energia en general, bancs, comunicacions, etc. Les que practiquen portes giratòries perquè són semipúbliques i viuen de la tarifa regulada. Posar aquestes organitzacions com a exemple per dir que l’empresa privada és ineficient, és d’ignorants. Llevat d’aquestes organitzacions que esmento, la resta difícilment pateixen ineficiències. I si les pateixen i les toleren, és el seu problema. Ningú les ajudarà. Això ho saben els empresaris i els treballadors d’aquestes empreses. L’empresa ha de ser competitiva i donar un bon servei. I aquest bon servei, les organitzacions públiques no acostumen a donar-lo. El funcionari mitjà i l’empleat públic tenen una productivitat molt per sota del que és acceptable. I deixem-nos d’eufemismes. Només així s’explica que, en situació de pandèmia, quan el servei de missatgeria i distribució de paquets ha esdevingut absolutament imprescindible, Correos de España (o com dimonis es digui aquest organisme) feia, encara fa, reducció de jornada; i només obre oficines fins a meitat del dia. Cal tenir galtes.
La població espanyola, i el progressisme català sobretot, faria bé a entendre que si estem en una determinada situació dolenta és perquè, entre tots, ho fem malament. Més malament que els que ens envolten. I això ha de canviar. Els debats s’han de fer amb xifres, i no pas pensant en drets adquirits que, fins ara, s’han pagat amb préstecs, amb ajudes de la UE i, no ho oblidem mai, drenant fiscalment Catalunya fins al límit. Un abús, aquest últim, del qual, lamentablement, els governants catalans ni piulen. Ni tan sols ens n'informen.
