Franco en fou la conseqüència

i Xavier Roig
08/11/2018
3 min

Enginyer i escriptorLlegim els problemes que està generant el trasllat de les restes de Franco. El tema sembla clar. Franco fou un dictador de caràcter feixista –el franquisme fou un tipus de feixisme–, i sobre aquest fet jo diria que tothom està d’acord. El seu règim va ser homologable, per exemple, al de Mussolini. Franco va donar suport al nazisme encara que des de la no bel·ligerància (que no és el mateix que la neutralitat), i molts dels seus ministres foren pro nazis descarats (Serrano Suñer, Demetrio Carceller –els sona?–), etc.

La que no fou homologable és la seva mort. Mussolini va ser executat per partisans comunistes i, després, penjat cap per avall en una gasolinera de Milà –les masses són així: un dia t’aplaudeixen, l’endemà t’esbudellen–. Franco va morir al llit. I encara n’hi ha que s’atribueixen el mèrit de l’escurçament del règim. Però la veritat és que el franquisme hauria durat més si els seus dignataris s’ho haguessin proposat. Perquè van ser els capitostos del franquisme els que el van desmuntar. Van comprendre que el seu temps havia passat. Encara ens costa acceptar que el franquisme comptava amb una àmplia base social. Franco no va ser un dictador que va convèncer una massa enorme de gent mitjançant una guerra. Franco va ser el resultat de la demanda –descordada, desarticulada, illetrada, si volen– d’una societat àvida de totalitarisme –prou que ho va descobrir, encara que tard, Orwell–. El concepte, àmpliament estès entre la població, era que Espanya estava formada per una colla d’energúmens que només podien viure sota una dictadura. En aquest sentit la diferència del franquisme amb el nazisme fou gran; no es negava la democràcia en si mateixa, sinó que s’adduïa que a Espanya la democràcia no era viable. S’admirava el sistema polític dels britànics, però es negava la possibilitat d’aplicar-lo a Espanya. No ens enganyem, la discussió a Espanya –entaulada en forma de guerra civil– fou sobre quin tipus de totalitarisme s'hi havia d'implantar.

Fa anys, un senyor suís em va dir que en qüestions de democràcia i des d’un punt de vista de comportament social estable i civilitzat, l’Espanya del 36 caminava a quatre grapes. Tenia raó. Projectin la situació actual de caos institucional –monarquia de Carnestoltes, poder judicial corromput pels partits, premsa comprada, etc.– sobre els anys trenta dels segle passat. Sobre una població sense la més mínima instrucció, endarrerida econòmicament, sense classe mitjana, amb els estats europeus enfrontats entre democràcies i totalitarismes (feixisme i comunisme), amb una crisi econòmica mundial enorme, etc. L’enfrontament civil a Espanya estava gairebé garantit.

El període de la Segona República ha estat idealitzat. El franquisme posterior l’ha fet bo. Però no ho fou. I si hagués guanyat el bàndol republicà no sabem què hauria succeït. ¿Hem oblidat que se’ls coneixia com “els rojos” fins i tot abans d’arribar Franco? Comparats amb Stalin, Mussolini i el mateix Franco semblaven voluntaris d’una ONG. ¿Criticar la Segona República és posar-se del bàndol franquista? No siguem infantils! Es tracta de ser una mica objectius. Cap dels dos fou bo. Només cal repassar articles de l’època per constatar els problemes de la Generalitat republicana per obtenir els traspassos i el finançament. O recordar l’empresonament del president Companys i el seu govern. O la catalanofòbia. O els escamots de la FAI i la CNT. Les potències europees tenien prou raons per estar temoroses. El comunisme es podia implantar fàcilment a Espanya perquè constituíem un terreny adobat.

Després de quaranta-tres anys de democràcia postfranquista hauríem de començar a assumir responsabilitats. Millor girar la mirada cap als pòsits d’una societat addicta als totalitarismes que una democràcia semiseca no ha sabut reciclar. El totalitarisme no està de moda –no es poden impedir les eleccions cada quatre anys– però les pràctiques dels guanyadors se’n delaten enyoradisses. Algú podria tenir la sensació que a Espanya hi ha gent que fa costat al PSOE mentre que uns altres no volen tocar Franco del Valle de los Caídos. Mentida. Es tracta de la mateixa societat.

Expliquen que durant la Guerra Civil, a Sant Sebastià, el periodista Manuel Aznar es mostrava sorprès davant Josep Pla per les represàlies que es practicaven al bàndol franquista. Similars, deia, a les que aplicaven els incontrolats del bàndol republicà. “I això et sorprèn?”, li va contestar Pla. I llavors li va exposar a Aznar un símil que ha esdevingut llegendari: no obtens dos formatges diferents quan talles un formatge per la meitat.

stats