Hi ha res a fer?
Sembla que des del punt de vista de la pandèmia anem a millor. Cosa que no podem dir de la cosa pública. Quan tot just feia una setmana del meu article “Si hem de reconstruir-nos, fem-ho bé” van i, paf!, nomenen el senyor Patxi López com a encarregat d’aquesta missió per a Espanya. Encara que esperat, no ha deixat de sorprendre’m: el camí diametralment oposat al que jo apuntava. Una designació que dona adequada resposta a la retòrica pregunta que diu: per què fer una cosa bé si es pot fer malament? El cas López és de manual de la Transició. Suposo que interessava arrodonir-li el salari amb uns quants milers d’eurets addicionals, i sembla que amb el nomenament com a president d’una comissió parlamentària l’objectiu està assolit. Perquè, no s’enganyin, la vida parlamentària espanyola i catalana es belluga sota aquests paràmetres.
Sobre els mèrits del senyor López han circulat alguns comentaris. Concretament el comparaven amb la persona que el govern italià ha triat per a la reconstrucció d’aquell país. Es diu Colao –no pas Colau, compte amb les comparacions de mal gust–, Vittorio Colao. El cas és que l’italià no està especialitzat en fer de llepa de partit, perquè, com jo reclamava per a nosaltres, no és polític. Ha treballat sempre en l’empresa privada. I el seu nomenament demostra un cop més que, llevat de la latitud geogràfica, de similituds amb Itàlia, Espanya no en guarda cap. De fet, un amic meu acostuma a dir que amb Itàlia mantenim cinc diferències, a saber: Fiat-Chrysler (amb totes les marques de cotxes d’alta tecnologia associades: Ferrari, Maserati...), Generali, Atlantia, Pirelli, Ferrero. Només cinc. Però el meu amic sempre afegeix que si en vull més, de diferències, pot continuar incrementant la llista. Jo hi afegeixo: Itàlia és contribuent net de la Unió Europea, mentre que Espanya continua amb la moma de les subvencions.
Alguns diran que l’afer Patxi López és característic de l’Espanya més tronada, i que a Catalunya les coses són ben diferents. Ens agrada enganyar-nos. El govern català tampoc evoluciona per més bon camí. De fet, no evoluciona cap enlloc. Els nostres partits –que, de fet, de nostres no en tenen res, ja que són tots d’ells– estan distrets amb la ment orientada a les més altes aspiracions nacionals: veure si els convenen les eleccions ara, o més tard. Ep, i la gent a l’aguait! I és que a antiliberals als catalans no ens guanya ningú. Vet aquí la nostra radical diferència amb el nord d’Itàlia –un país eminentment liberal–. La societat italiana espera poc, sinó res, del seu govern. De cap d’ells. I al nord saben perfectament que el món dels negocis seriosos acaba a uns centenars de quilòmetres anant cap al sud. I que Roma és una cova de lladres on s’amaguen els polítics. Tot plegat ens pot semblar sorprenent ara, però aquesta era la nostra actitud fins que va morir Franco.
En els darrers anys hem passat a creure que a Madrid tots ens són amics –excepte els del PP, esclar–. I hem anat derivant cap una mena d’ONG col·lectiva, enemiga de tot allò que no flairi a político-social-públic. Això sí, ben amanit amb tocs cursis per fer aflorar la llagrimeta a la que et descuides. Només cal veure com es donen les notícies als mitjans. Si es vol significar que algun servei és pervers, s’accentua la seva naturalesa d'“empresa privada”. Que lluny queden els anys en què fèiem befa dels castellans perquè els fastiguejava transaccionar, parlar de diners, etc.! La Transició ens ha igualat a tots, amb la característica que nosaltres ens creiem ara superiors perquè en cas d’haver hagut de desembarcar a Normandia ho haguérem fet amb soldats pacifistes disparant a l’aire.
Per tant, millor no enganyar-se tampoc. Un home com el que han nomenat a Itàlia tampoc és viable a Catalunya. O és que no recordem quan algun president ha gosat nomenar consellers del sector privat. Se les han hagut de sentir de tots colors. Que si defensaven els seus interessos particulars, que si estaven venuts als mercats, etc. Tot tenyit d’aquest progressisme frontpopulista que ens asfixia. I la preocupació per tal que les terrasses de bar s’obrin mentre les escoles romandran tancades, ja ho diu tot de nosaltres –per cert, no he sentit cap sindicat de mestres piular.
Són conegudes les frases de Josep Pla. Lapidàries i sintètiques. Pla representa l’intel·lectual que ja no tenim. Perquè coneixia molt bé el país. El coneixia tant que no n’esperava massa res. Constato la realitat que acabarà malbaratant el nostre futur, i no em puc treure del cap aquella seva fatídica frase: “Abans em pensava que en aquest país tot estava per fer. Ara penso que no hi ha res a fer”.