No es pot esperar res d’un país ‘low cost’

A desgrat que, ja fa temps, s’hagin alçat veus avisant que esdevenir un país low cost no ens interessa, la realitat és que hem aconseguit ser-ho. Catalunya és un país mal pagat. És cert que, excepte l‘habitatge, el cost de la vida no és elevat. Es pot sobreviure relativament bé amb uns ingressos minsos –de fet, molta gent ho fa, si el tema pis està resolt, esclar–. Hem esdevingut una societat formada per aquella mena de gent que els nostres avis anomenaven irònicament “pobrets, però alegrets”. Catalunya és competitiva no pas degut a la productivitat –que és baixíssima– sinó al fet d’escanyar l’assalariat. I amb el personal que no està subjecte a una supervisió procedimental i organitzativa ben reglada –que només implanten les grans organitzacions privades, sovint estrangeres–, els serveis que s’acostumen a oferir són mediocres. Una relació malignament neutralitzada: mals serveis deguts a salaris baixos, salaris minsos perquè la productivitat és baixa. Ningú pot exigir res a l’altra part perquè tothom està en falta.

L’any 1996 Catalunya tenia 6,1 milions d’habitants, actualment en té 7,7. El País Basc en tenia 2,1 i ara en té 2,2. És a dir, per al període 1996-2019 Catalunya ha incrementat la població en un 26,2%, mentre que el País Basc ho ha fet en un 4,8%. És òbvia la diferència: la població basca ha seguit un creixement vegetatiu, mentre que la catalana ha crescut degut a la immigració. Catalunya ha creat llocs de treball per a gent que ha hagut de venir de fora, mentre que el País Basc no.

Crear llocs de treball per a gent que ve de fora no és anormal. Països petits com Suïssa tenen una població immigrant del 25%, aproximadament. El problema (i cal ser burro!) és crear llocs de treball només per als de fora. Per quina raó es demana a la gent que vingui a un país a treballar? Suïssa té un índex d’atur del 3% (bé, si no volen ser tant exigents, agafin França, amb un 7,5%). És a dir, es crida la immigració perquè, en general, fa falta mà d’obra. Però a Catalunya, tot i mantenir els darrers 15 anys una taxa mitjana d’atur del 15,1%, cridem immigrants. La raó és simple: l’economia catalana crea llocs de treball que només són acceptats per la immigració perquè no pot oferir altra cosa. Diré més: l’economia catalana ha esdevingut immigrodepenent. Sense tenir algú a qui ofegar laboralment, difícilment sobreviu. Mentrestant, l’energia nova que representen els nostres joves troba sortida nord enllà.

Aquest columnista és un liberal empedreït. Per tant, creu que hi ha determinats rols que només pot dur a terme l’estat. I aquests els ha d’exercir. És la seva obligació. I un de principalíssim és la distribució del tortell del PIB. Dic tortell perquè la distribució del PIB global és percentual: allò que es deixa que un sector agafi, va en detriment d’un altre sector. El poder públic pot actuar en aquesta distribució estimulant determinats sectors i castigant-ne d’altres. Però els darrers anys els nostres governs han deixat créixer sense control sectors que requereixen mà d’obra barata i, si pot ser, irregularment contractada i pagada. ¿S’han preguntat mai per què el sector de l’hostaleria utilitza tants immigrants? ¿O per què a les factories càrnies hi treballa tanta gent negra? ¿O per què la meitat del país fa pudor –perdonin-me l’expressió– a merda de porc? És el resultat d’uns mals governants que practiquen el laisez faire no pas perquè siguin liberals, no senyor –tant de bo fos així–. Simplement són porucs i maldestres. Deixen que els cacics sectorials actuïn amb impunitat sota l’excusa que “creen riquesa”.

Mentrestant, la maquinària pública es degrada. Perquè un treballador mal pagat no cobreix els costos socials d’allò que consumeix (sanitat, educació, altres serveis públics...). Fa un dies li preguntava a un exconseller de Sanitat: “Tota aquesta xerrameca d’augments de despesa que promet l’actual govern, com es pagarà?” I saben què em va contestar? “Doncs contractaran metges argentins, que són més barats”. Aquest és el país que hem construït. El PIB per càpita del País Basc, de Navarra i de Madrid es va distanciant del nostre. No és per casualitat. I més que es distanciarà. Ells governen per al seu país. No és el nostre cas. Aquí gastem l’èpica del tocatimbals que ha de salvar el món.

La crisi provocada per la pandèmia ha demostrat que la nostra estructura econòmica és feble. Tots ara semblen tenir clar que els nous estímuls i recursos han de ser per a coses que no vinguin determinades pels cacics sectorials catalans. Quedem a l’expectativa. La facilitat del país per pervertir qualsevol model de negoci fins a rebentar-lo és molt viva.