Trump tuiteja ‘ergo est’

El títol m’ha vingut al cap en llegir la sèrie de magnífics articles d’Umberto Eco compilats al llibre De la estupidez a la locura (Ed. Lumen). Resulta fascinant comprovar com un intel·lectual d’una certa edat es va adaptar a les noves tecnologies i les utilitzava per analitzar l’entorn sobre el qual raonava. Pel que fa a les denominades xarxes socials, escriu: “Quan jo era jove, hi havia una diferència important entre ser famós i estar en boca de tots. Molts volien ser famosos pel fet de ser el millor esportista o la millor ballarina, però a ningú li agradava estar en boca de tots per ser el cornut del poble o una puta de poca volada... En el futur aquesta diferència ja no existirà: per tal que algú ens miri i parli de nosaltres, estarem disposats a tot”. Defineix bastant exactament el que està succeint.

Les xarxes socials són el substitut del bar del poble. Amb la diferència que, abans, les poca-soltades i les afirmacions més estrafolàries quedaven limitades a l’espai d’aquells establiments. Ara agafen volada, sovint internacional. Esclar, tothom aspira als seus minuts de glòria. Com no podia ser d’una altra manera, també hi opten els imbècils. No importa si el que propaga determinades afirmacions és un impresentable, impossible calibrar-ho perquè els que les llegeixen no el coneixen. El més greu és que del simple Twitter al blog personal hi va un pas. I d’aquest blog a un pretès diari digital n’hi va un altre que no és gaire gran. Tot s’accepta en un món que agraeix les coses que, encara que mediocres, siguin de franc i ajudin a passar el temps. Fins i tot la informació.

Aquesta infraestructura -aquesta endimoniada cadena de xarxes enllaçades pel copia-i-enganxa que arrenca a Twitter i acaba en un diari digital de pa sucat amb oli- permet mentir amb impunitat. I permet incrustar al cap de la gent idees i fets que són absolutament falsos o aberrants. La mentida arriba a les més altes esferes, que, coneixedores de les ànsies de safareig de la població, es veuen prou envalentides per dir coses que no són certes -Trump és la figura més destacada en aquest àmbit-. També molts altres polítics es veuen amb cor de dir que un mitjà menteix quan una informació no els agrada. Aquest totum revolutum d’afirmacions -algunes certes, però falses o inexactes la majoria- porta la població a navegar en una incertesa permanent. Com en una novel·la de John le Carré, no se sap qui és espia, qui és contraespia i qui és contracontraespia, ja que tothom desconfia de tothom. No t’atreveixes a dir qui menteix, perquè l’engany és total.

A aquest fet hi ajuda tothom una mica. Una tèrbola però sòlida base de xarxes socials que es creuen amb el dret d’escampar la seva veritat. I uns mitjans d’informació descaradament comprats -en el cas espanyol, gràcies a les subvencions-. I també l’actitud d’alguns mitjans que, tot i ser independents, han edificat el seu propi discurs, sovint allunyat de la realitat. El cas del triomf del Brexit -tots en preveien la derrota- i el triomf de Trump -a la majoria els semblava impossible- demostren que molts mitjans han perdut la capacitat de polsar l’estat d’opinió real, tot confonent-lo amb l’estat d’opinió dels seus lectors. El banal discurs de Trump és imparable: “Els mitjans menteixen i estan en contra meu. Viuen en un castell informatiu imaginari. Mireu, si no, com es van equivocar respecte a mi i el que la gent pensava!” D’aquesta manera, Trump es vacuna contra la crítica. Esdevé immune. El que es digui d’ell potser és equivocat... o mentida.

Segons explica Eco, tot va començar amb el que ell denomina “l’imbècil de la maneta”, aquell individu que, col·locat darrere el cronista, es posa a saludar a la càmera amb la mà. L’endemà li deien al bar: “Et vam veure per la tele!” No importava que no hi fes res, ni tan sols parlés, sinó que més aviat fes el ridícul. Aquesta ànsia de sortir a tot arreu, de voler que es parli d’un, que se’t reconegui, ha portat molts professionals de la informació a confondre la feina. Se’ls veu a tot arreu, a totes les tertúlies, sempre piulant, sempre xerrant, a tort i a dret. Tot s’hi val. El públic es manté tan distret com desconcertat, insegur de qui menteix, de qui diu la veritat. De què es opinió no contrastada o informació.

Benvingut sigui Trump, que ens ha fet obrir els ulls en demostrar-nos que resulta grotesc governar a cop de Twitter. Que no es pot avançar a cop de xat per expressar idees mínimament enraonades, per explicar una tasca de govern o per compondre frases tan lapidàries com banals. Ho recorda Eco: fins i tot per explicar un fet tan ben resumit com que E=mc es necessiten més de cent quaranta caràcters.