17/08/2019

La Xina intenta ensenyar economia a Trump

Nova YorkPer entendre la guerra comercial dels Estats Units amb la Xina, el primer que cal comprendre és que res del que Donald Trump està fent té sentit. Les seves postures sobre el comerç són incoherents. Les seves demandes són incomprensibles. I sobrevalora molt la seva capacitat d’infligir mal a la Xina, mentre que subestima el dany que la Xina pot causar-li.

La segona cosa és que, fins ara, la resposta de la Xina ha estat força modesta i moderada, si es té en compte la situació. Estats Units ha establert o ha anunciat aranzels a gairebé tot el que la Xina li ven, amb unes taxes de mitjana que no s’han vist des de fa generacions. Els xinesos, en canvi, encara no despleguen tota la gamma d’eines que tenen a la seva disposició per contrarestar les accions de Trump, que afectarien la base política del president nord-americà.

¿Per què els xinesos no han atacat amb tot? Al meu entendre, encara estan tractant d’ensenyar a Trump una mica d’economia. El que estan dient amb les seves accions fins al moment és, en efecte: “Penses que ens pots intimidar, però no pots. Nosaltres, d’altra banda, podem enviar a la ruïna els teus agricultors i fer que el teu mercat s’ensorri. Vols reconsiderar?”.

Cargando
No hay anuncios

No hi ha res que indiqui que el missatge hagi estat rebut pel destinatari. En comptes d’això, cada vegada que els xinesos fan una pausa i li donen temps a Trump per reconsiderar, ell s’ho pren com una justificació a les seves mesures i pressiona encara més. El que això suggereix, al seu torn, és que tard o d’hora els trets d’advertència es convertiran en una guerra comercial i monetària obertament declarada.

Pel que fa al punt de vista de Trump, la seva incoherència salta a la vista gairebé cada dia, però un dels seus tuits recents va ser un exemple perfecte. Cal recordar que Trump s’ha queixat sense parar que hi ha un dòlar fort; afirma que això posa els Estats Units en un desavantatge competitiu. El 6 d’agost va fer que el departament del Tresor declarés la Xina manipuladora de divises, la qual cosa la Xina era fa set o vuit anys, però ja no. No obstant això, l’endemà va escriure un tuit en to triomfant en què assegurava que “enormes quantitats de diners de la Xina i d’altres parts del món estaven arribant a dojo als Estats Units”.

Doncs... ¿què passa quan “enormes quantitats de diners” arriben a dojo al país? El valor de la moneda augmenta, que és exactament del que Trump es queixa. I si enormes quantitats de diners estiguessin sortint de la Xina, el iuan s’estaria devaluant, en comptes de tenir la caiguda insignificant (del 2%) que el departament del Tresor va condemnar. Suposo que l’aritmètica bàsica no és més que un engany perpetrat per l’“estat profund”.

Cargando
No hay anuncios

Bé, fins i tot si les accions de Trump no tenen sentit, ¿la Xina cedirà a les seves demandes? La resposta resumida és: “Quines demandes?”. Trump sembla centrar-se principalment en el superàvit comercial que la Xina té amb els Estats Units, d’origen divers i que no és una cosa que el govern xinès pugui controlar.

Hi ha altres persones al govern nord-americà que semblen preocupades per l’impuls que ha tingut la Xina en les indústries d’alta tecnologia, una cosa que podria, en efecte, amenaçar el domini nord-americà. La Xina és una superpotència econòmica però és relativament pobra en comparació amb els Estats Units. És tremendament poc realista imaginar que es pot intimidar un país com aquest perquè faci marxa enrere en les seves ambicions tecnològiques. Això ens porta a la pregunta de quant poder tenen en realitat els Estats Units en aquesta situació.

Els Estats Units, és clar, és un mercat important per als productes xinesos, i la Xina compra relativament poc a canvi, així que l’efecte advers directe d’una guerra comercial és molt més gran per als xinesos. No obstant això, és important entendre l’escala. La Xina no és com Mèxic, que envia el 80% de les seves exportacions als Estats Units: l’economia xinesa és menys dependent del comerç que la de nacions més petites, i menys d’una cinquena part de les seves exportacions arriben als Estats Units.

Cargando
No hay anuncios

Així que, encara que els aranzels de Trump certament afecten els xinesos, Pequín està força ben posicionat per contrarestar els efectes. La Xina pot inflar la despesa nacional amb estímuls monetaris i fiscals; a més de poder impulsar les seves exportacions, cap al món en general i cap als Estats Units, devaluant el iuan.

Alhora, la Xina pot comprar soja a qualsevol altra banda, cosa que perjudicaria els productors nord-americans. I com vam veure després de la decisió del departament del Tresor, fins i tot un debilitament en gran mesura simbòlic del iuan pot ocasionar caigudes en els mercats de valors nord-americans.

Una posició feble

I la capacitat dels Estats Units per contrarestar aquestes estratègies està obstaculitzada per una combinació de factors tècnics i polítics. La Reserva Federal pot disminuir les taxes d’interès, però no gaire perquè ja estan baixes. Es podria implementar un estímul fiscal, però com que Trump va fer retallades fiscals amigables amb la plutocràcia el 2017, hauria de fer concessions reals als demòcrates.

Cargando
No hay anuncios

¿I una resposta internacional coordinada? És poc probable, ja que no està clar què vol Trump de la Xina i perquè la bel·ligerància general de Trump (sense esmentar el seu racisme) han fet que gairebé cap país estigui disposat a estar del costat dels Estats Units en les controvèrsies mundials.

Llavors, Trump està en una posició molt més feble de la que s’imagina, i la meva hipòtesi és que la minidevaluació des de la Xina de la seva moneda va ser un intent de donar-li una lliçó sobre aquesta realitat. No obstant això, dubto bastant que ell hagi après res. El seu govern ha estat perdent sense parar la gent que sap alguna cosa sobre economia i diuen que Trump ni tan sols està escoltant la banda d’ignorants que queden.

Així que aquesta controvèrsia comercial probablement empitjorarà molt més abans que sigui possible que millori.

Cargando
No hay anuncios

Copyright The New York Times