Xostakóvitx, l’altra revolució russa

Agafant com a base les estadístiques d’interpretacions i enregistrament, així com l’anàlisi musical més prevalent, es podria convenir que Bach, Mozart i Beethoven són els tres compositors més importants de la història de la música. El teòleg Karl Barth va escriure en el seu codi de barres que els àngels quan tocaven per a Déu tocaven Bach, i quan tocaven per a ells tocaven Mozart. Per arrodonir l’especulació infinita, em permeto afegir-hi que quan toquen per a la humanitat toquen Beethoven.

El problema és el quart. Bach, Mozart, Beethoven i qui més? La resposta obre un ventall estadístic de probabilitats, en funció de cultures, gustos, moments... El quart, a més, pot ser mutable, no és inamovible. Quan vaig llegir partitures de piano amb una certa escola, el meu quart va ser Chopin, que al damunt dels nostres cants reivindicava Polònia al teclat, ni més ni menys que la meva “dissortada pàtria”, que anys després immortalitzaria el sentit de l’humor d’en Lucas, en Novell, en Soler... La densitat simfònica va nomenar-me quart Gustav Mahler, que estenia a pentagrames la psicoanàlisi del seu metge Freud.

Però finalment he trobat el quart que dono per definitiu: Dmitri Xostakóvitx. Té un catàleg llarg i ampli, toca diferents gèneres que poden anar des de complexitats tonals inescrutables fins a recreacions que milloren les músiques populars que les inspiren, com ara les suites de jazz i el seu popularíssim The second waltz, que Luchino Visconti fa ballar a Burt Lancaster i Claudia Cardinale a Il gattopardo, i Stanley Kubrick a Tom Cruise i Nicole Kidman a Eyes wide shut.

Quan s’endinsa en les profunditats de les emocions, és, tanmateix, quan hi trobem la quarta dimensió en estat pur. La Simfonia núm. 7, op. 60 porta el renom de Leningrad perquè és realment el millor retrat del setge dels nazis sobre la capital bàltica, entre el 1941 i el 1944: nou-cents dies de bombardeig, franctiradors, però sobretot gana, epidèmies, la mort a l’engròs. Al museu que recorda aquells dies de patiments i heroïcitats, em va impressionar el bocí de pa de dos-cents grams, més negre que el de Teixidor, que un racionament escarransit destinava a una persona per a tot un dia.

Aquella simfonia va ser interpretada en ple setge, al desarborat auditori de la Filharmònica, al bell mig del que avui és Sant Petersburg, i va ser retransmesa a la ciutat i a les línies del front per animar uns carrers sense so, només amb el soroll terrible de la guerra. Els alemanys disparaven als altaveus! Era el dia 9 d’agost del 1942. Avui l’auditori s’adorna amb el nom del compositor, i una estàtua de bronze al hall permet que et puguis fotografiar amb aquell músic compromès, que no van admetre a l’exèrcit per unes ulleres de cul de got però que es va allistar als bombers voluntaris perquè s’exigia un compromís encara més alt que el del seu art altíssim.

La sensibilitat de Xostakóvitx contra la flagrant injustícia universal del nazisme el va portar a escriure contra el genocidi, plasmat en l’episodi de Baby Yard, el barranc dels afores de Kíev on les SS van assassinar 30.771 jueus. Sobre un poema d’Ievgueni Ievtuixenko (per desgràcia mort l’abril passat), ho evoca en la Simfonia núm. 13, op. 115, que també du el topònim com a epígraf.

L’estrena de l’obra, el 1962 a Moscou, va incomodar les autoritats soviètiques perquè també era una denúncia de la passivitat que l’estalinisme va mostrar davant l’ocupació d’Ucraïna i els pogroms. La burocràcia comunista no l’hi va posar fàcil, a Xostakóvitx, al llarg de la seva vida, que transcorria entre premis i citacions a declarar, càstigs a familiars i amics i censures. Però d’aquella situació contradictòria creix l’enormitat de la seva obra.

Xostakóvitx se situa en el temps en què la música qüestiona el seu llenguatge, i a vegades buscant un llenguatge nou l’empirisme anava en detriment de la comunicació. Els creadors russos s’havien de debatre entre la modernitat que se’ls demanava agosarament i el realisme socialista que els exigia un art divulgatiu. Serguei Prokófiev, que té també la seva estàtua de bronze a Moscou, va saludar la Revolució amb una Simfonia núm. 1, op. 25, dita Clàssica, estrenada el 20 de setembre del 1917, trenta-cinc dies abans de la presa del Palau d’Hivern.

Aquella simfonia, certament preciosa, podria ser l’última de Haydn i anticipava el neoclassicisme arquitectònic dels gratacels de Stalin. Prokófiev i Xostakóvitx van anar, però, molt més endavant i van superar la fotocòpia amb escreix. De l’equilibri creatiu entre l’abstracció expressionista i el classicisme en sorgeix una obra absolutament original.

Som al centenari de la Revolució d’Octubre. Sant Petersburg llueix llampant preparant-se per al Mundial de futbol de l’any vinent, el consumisme s’ha cruspit el comunisme com si només fos una jugada de l’Scrabble. Però a la botiga especialitzada de l’auditori Xostakóvitx no tenen la Simfonia Leningrad en CD, ni tan sols les versions de l’orquestra titular que dirigeix des de fa trenta anys el mític Iuri Temirkanov.