José Luis Rodríguez Zapatero ha deixat de ser un expresident mediocre d'Espanya per convertir-se en un autor mediocre de llibres en campanya de promoció. Ha signat (no direm escrit) un totxet titulat El dilema, que intenta ser una justificació del seu pas per la Moncloa, entre els anys 2004 i 2010. El seu principal argument de venda és que hi apareix reproduïda la famosa carta del Banc Central Europeu que el va obligar a girar com un mitjó les seves polítiques econòmiques i socials, quan les grans instàncies internacionals li van fer notar que sí que hi havia una crisi gegantina i que el sistema financer espanyol potser no era el més sòlid del món, com el mateix Zapatero s'havia ocupat d'afirmar amb un entusiasme digne de millor causa. Ell, quan era president, va negar una vegada i una altra l'existència d'aquesta carta del BCE; però ara la fa pública a manera d'il·lustració de les dificultats que va haver de travessar en els dos últims anys del seu mandat. La primera temptació és dir-ne cinisme, però potser n'hi ha prou qualificant-ho com a ximpleria.
Si Zapatero té algun dilema encara irresolt, és que mai va arribar a ser tan bo com haurien volgut els seus partidaris ni tan dolent com haurien suposat els seus enemics. Es va mantenir entremig de les dues franges, immergit en el líquid amniòtic d'un estat del benestar que ningú (i ell tampoc, per descomptat) va saber veure que entrava en la seva fase terminal, protegit per operacions propagandístiques tan sensacionalment grolleres com la que va desplegar el govern d'Espanya amb motiu de la seva presidència temporal de la UE, durant la qual, segons l'enyorada Leire Pajín, s'havia d'iniciar una nova era en coincidir Zapatero al capdavant d'Europa i Obama al capdavant dels EUA. Era el moment àlgid de l' obamamania, quan tots els polítics del planeta volien comparar-se amb el primer president americà negre, i no van faltar les veus absurdes que van voler equiparar el líder dels socialistes espanyols amb el dels demòcrates ianquis. Són els mateixos que ara sostenen que tant l'un com l'altre van ser un bluf perquè van decebre les expectatives que s'havien dipositat en ells. A Itàlia, recordem-ho, immergits en plena era Berlusconi, van arribar a sentir enveja d'Espanya, i algun cineasta ignot va filmar un documental titulat Viva Zapatero! per deixar constància de les expectatives que aquest personatge suscitava en l'àmbit del que ara coneixem com a països PIGS.
En fi, tot això ja és història, i no de la de més alçada -ahir, com el lector pot llegir al diari que té a les mans, vam comprovar que ens trobem en una fase molt diferent-. El llibre de Zapatero ofereix, com no podia ser d'una altra manera, arguments de venda específics per a Catalunya, on va tenir la clau del seu triomf electoral. Es resumeixen així: a l'expresident espanyol encara li sap greu l'atropellament del TC contra l'Estatut, però considera impropi "d'un país democràtic" plantejar-se un procés de sobirania. Tal vegada, com li passava amb l'economia, a Zapatero li convindrien un parell de tardes d'estudi de la història occidental contemporània.