Zimbàbue, la ‘Veneçuela africana’
L’auge de la moneda virtual deixa el país sense diners en metàl·lic i encareix productes bàsics
JohannesburgA principis d’any Zimbàbue va tornar a ser notícia. Per sufocar les protestes al carrer, el govern va desplegar l’exèrcit, que va reprimir amb salvatgisme els manifestants. Almenys sis persones van morir i centenars més van ser detingudes. Al darrere de les protestes hi havia la pujada del preu de la gasolina, que es va multiplicar al gener per 2,5 i va arribar als 2,94 euros el litre. L’encariment del combustible havia encès la flama d’un malestar manifest des de feia mesos per la pujada generalitzada dels preus i l’escassetat de productes. La situació és semblant a la de fa una dècada, i s’assembla molt, per causes i efectes, a la de Veneçuela. L’element més evident és la brutalitat de la reacció governamental. Però, ¿què hi ha al darrere del nou episodi d’inflació que empobreix més els zimbabuesos i revela l’autoritarisme de l’administració post-Mugabe?
Per explicar-ho cal fixar-se en la “crisi de les divises”, diu l’investigador de l’Institut d’Estudis de Seguretat (ISS) Derek Matyszak. “La crisi de les divises és causada pel fet que, des del 2013, el govern incorre en un dèficit pressupostari enorme i insostenible”, explica Matyszak en un seminari sobre la situació de Zimbàbue a Johannesburg. Després de quatre anys d’ortodòxia pressupostària amb el govern de coalició imposat per la comunitat internacional arran de la violència postelectoral del 2008, Mugabe i el seu partit, ZANU-PF, van recuperar el control absolut per tornar a gastar desenfrenadament. Per finançar-se, el govern s’endeuta amb els bancs privats, però quan és l’hora de tornar els crèdits les arques públiques estan buides. La solució natural per al ZANU-PF hauria sigut imprimir més moneda per tornar els diners i continuar rebent crèdits, però el govern va adoptar el dòlar nord-americà i es va desfer de la moneda nacional el 2009 per sortir de la pitjor hiperinflació de la història. L’alternativa són els diners RTGS (la sigla de liquidació bruta en temps real), que l’ISS defineix com a “fons rebuts per transferència electrònica i que no estan garantits en dòlars reals”.
El govern insisteix que un dòlar RTGS equival a un de real que rep del govern dels bancs, però quan els ciutadans van a treure diners troben que no en disposen en metàl·lic. El banc els diu que operin electrònicament amb els dòlars RTGS que el govern injecta al sistema per pagar els seus deutes. L’excés de dòlars RTGS i l’escassetat de divises reals en un país que fa molt poques exportacions comporten que el valor dels diners electrònics caigui sense parar respecte al dòlar de veritat. Al mercat lliure, un dòlar equival a un mínim de 4 dòlars RTGS. “Encara que siguem una economia dolaritzada, el govern està creant diners del no res. És el mateix que imprimir diners, però electrònicament”, assenyala Matyszak sobre una pràctica exactament igual que la que fa el president Nicolás Maduro amb el bolívar. “Són diners fantasma, ciberdiners, virtuals, que no existeixen”, diu l’expert de l’ISS, que xifra en un 30% l’expansió a través d’aquest sistema dels diners en circulació al país africà l’últim any.
Transaccions virtuals
Com que gairebé ningú té accés a dòlars reals, a Zimbàbue el 90% de les transaccions es fan electrònicament amb dòlars RTGS. El que es va disparar al gener per provocar les protestes no va ser en realitat el preu de la gasolina, sinó el del dòlar real respecte al dòlar RTGS. La gasolina costava 1,3 dòlars pagant en metàl·lic, però només diplomàtics, expatriats i els zimbabuesos pròxims al govern hi tenen accés. Per als que pagaven en RTGS, el preu era de 3,31 dòlars, cosa que va encendre l’ànim contra el govern del president Emmerson Mnangagwa.
Fora de Zimbàbue ningú accepta dòlars virtuals, i el govern necessita diners en metàl·lic per importar productes bàsics que ja no produeix després de dècades de nacionalitzacions i de corrupció sota Mugabe. Per aconseguir divises, l’executiu ha tornat a endurir els controls canviaris i obliga els grans exportadors privats -de platí o tabac- a vendre al Banc Central el gruix dels dòlars reals que ingressen de les vendes a l’estranger.
El govern assigna, amb canvi paritari, un percentatge del dòlar que recapta del sector privat a empreses que importen productes bàsics, segons una llista de prioritats en què empresaris pròxims ocupen els primers llocs. Com que no hi ha prou dòlars reals, els importadors a qui no els toca assignació oficial han de comprar els dòlars amb diners RTGS al canvi del mercat lliure, cosa que encareix enormement els productes que venen a Zimbàbue i dispara els preus per a la ciutadania.
