1 d’Octubre 
i referèndum acordat

Convertit en delicte per la justícia espanyola i enfosquit per la desunió independentista posterior, l’1 d’Octubre ha anat virant de fita històrica a expressió d’ingenuïtat col·lectiva de regust agredolç.

El record del que vam ser capaços de fer viu en paral·lel amb el que no vam ser capaços de fer, i el nosaltres-tothom de fa sis anys ha quedat bifurcat en un nosaltres-el poble i un ells-els polítics. Però recordar el que vam ser capaços de fer va molt més enllà del just reconeixement d’aquella monumental exhibició de logística i discreció. I va més enllà perquè, per més malament que hagin anat després les coses, com més temps passa, més augmenta el valor de l’1 d’Octubre com a prova de l’existència d’una comunitat nacional que aspira a decidir si vol o no vol ser independent. I més que la capacitat d’amagar les urnes o tenir la pensada del cens universal, va ser aquesta capacitat de pensar per nosaltres mateixos, impermeable a tots els poders assimiladors exercits durant tres segles, la que alarma l’Estat i avisa Europa, per més que Espanya es faci la dura i la Unió Europea es faci la desmenjada.

És per això que la unitat estratègica dels dos grans partits independentistes –o, si més no, l’alto el foc– és un imperatiu si no volen acabar enviant al món el missatge contrari, és a dir, que aquella suma de voluntats del 2017 ja no seria possible ara. Hi ha dies en què un s’imagina el gag de Polònia en què Pedro Sánchez, a la vista de tant caïnisme, decideix pactar el referèndum, i Esquerra i Junts surten esglaiats de la reunió perquè els acaben de ficar en un bon problema: com expliquen als seus que han de votar el mateix que l’altre.