Les 10 pel·lícules que has de veure abans del teu primer mòbil

Les civilitzacions no són eternes. Acaben en declivi progressiu o en col·lapse sistèmic. El trencament de la transmissió cultural n’és sovint símptoma i causa. Una ruptura que –com a la primera Edat Mitjana o durant la Decadència– impedeix interpretar la pròpia tradició cultural i connectar amb els propis clàssics.

El consum tecnològic subverteix la nostra experiència cultural: virtual, instantània, frenètica... i imposa nous codis audiovisuals, que no encaixen amb els llenguatges anteriors. La transmissió del bagatge cultural precedent no està garantida.

Urgeix l’alfabetització de la propera generació en un codi compartit abans que la ingesta del seu primer terminal els faci inintel·ligible la tradició cultural pròpia. D’aquí la proposta de pel·lícules no infantils que haurien de veure tots els infants abans del seu debut digital. Per la transmissió de valors crepusculars, per la connexió amb rerefons històrics i culturals remots i per la familiarització amb llenguatges visuals i narratius ja en desús. Aconseguir que un infant pugui tornar a seguir i entendre una pel·lícula de 90 minuts ja seria un gran èxit.

1. The Kid (Charles Chaplin, 1921). Una història entranyable narrada amb emotivitat i polissoneria a parts iguals amb herois i valors poc convencionals. Serveix per introduir els infants en llenguatges audiovisuals en desús: blanc i negre, cinema mut... que connecten directament amb els orígens de la nostra tradició cinematogràfica.

2. Les adaptacions al cinema són una bona manera de desembocar en la literatura. Capitans Valents (Ian Fleming, 1937), per exemple, a partir de la novel·la de Kipling (1896). La història d’un nin ric i malcriat que, exposat a circumstàncies extremes, viu un procés de transformació i superació, continua captivant els cors infantils. L’austera cinematografia subratlla la interpretació sense artifici de Spencer Tracy i els valors d’un cinema candorós i encara poc sofisticat tècnicament.

3. Que verda era la meva vall (John Ford, 1941) introdueix els infants en l’univers fordià sense haver de començar per un western. És la història dels Mogan, una família minera de Gal·les a finals del XIX i tracta de precarietat social, lluita obrera, degradació mediambiental... Narrativament, transita la memòria de diverses generacions, un exercici imprescindible per a una fornada abocada a la immediatesa.

4. El meu oncle (Jacques Tati, 1958) caricaturitza la banalitat consumista. Una comèdia visual sense diàlegs audibles, que cedeix el protagonisme al renou, el color i la interpretació histriònica. Una oportunitat per reconnectar amb codis audiovisuals ja inhabilitats.

5. Matar un rossinyol (Robert Mulligan, 1962) versiona la novel·la de Harper Lee guardonada amb el Pulitzer, que el seu amic Capote no va acabar de pair. El racisme és el gran tema de la pel·lícula, però també el compromís amb la justícia d’Atticus Finch, l’advocat protagonista.

6. Rebels (Coppola, 1983), basat en la novel·la que Susan E. Hinton va publicar a 18 anys, és tot un referent per a joves aspirants a novel·lista i una aposta segura entre els joves lectors. Ambientada en el món de les bandes juvenils, reflexiona sobre la desigualtat i la violència. Autora i director repeteixen fórmula a Rumble fish (1983).

7. Impossible continuar sense un Shakespeare. Romeo + Juliet (Baz Luhrmann,1996), una de les moltes versions recomanables, és summament rupturista en l’ambientació (els clans mafiosos de Verona Beach) i extremadament fidel al text original. Kenneth Branagh dirigeix altres versions lluminoses com Molt de soroll per no res (1993) i l’estimulant musical Treballs d’amor perduts (2000). Joel Coen, en canvi, firma un Macbeth (2022) fosquíssim. Tota la paleta cinematogràfica al servei del clàssic per excel·lència.

8. Oliver Twist (Roman Polanski, 2005). Bona manera d’aterrar a la novel·la de Dickens (1839), que encara connecta miraculosament amb el jove lector actual a través de la vulnerabilitat del protagonista i la descarnada injustícia derivada de la revolució industrial.

9. Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000) és la història d’autoafirmació d’un nin anglès que, contra tot pronòstic, decideix perseguir el seu somni –ser ballarí– en el context de les vagues de la mineria britànica del 1984. Vull ser com Beckham (Gurinder Chadha, 2002) és l’equivalent en versió femenina, ambientació futbolística i el rerefons de la distància cultural i racial. Funcionen.

10. Wall.E (Andrew Stanton, 2008) ens remet al col·lapse ambiental i a una humanitat incapaç de defensar-se per l’alienació tecnològica i consumista. Don’t look up (Adam McKay, 2021) i Mickey 17 (Bong Joon-ho, 2025) són altres ficcions interessants en la mateixa línia.

Ni Capra ni Wilder? Imperdonable.