100 dies sense escriptors
1. He seguit de prop el balanç dels primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Francament, poques sorpreses. Ni en el seu mandat, ni amb l’agombolament mediàtic que se li està dispensant. En campanya va receptar poc soroll, perfil baix i l’avorriment polític com a virtut. I, en aquest sentit, està complint el programa fil per randa. En aquesta Catalunya mesella que ens ha quedat, afectats pel xoc posttraumàtic del Procés que patim uns dos milions de ciutadans, potser fins i tot és el que convenia. Tranquil·litat política. La somnolència més absoluta. Aquest qui dia passa any empeny, de gestoria endreçada, potser no és un mal remei. Però del finançament singular, que va servir per tenir els vots independentistes per ser investit, ja no se’n canta ni gall ni gallina. Del català a Europa tenim una foto amb la presidenta Roberta Metsola, un grapat de paraules amables i un bon tros a l’olla. Com a promesa estrella de la legislatura, Illa assegura que crearà 50.000 habitatges públics fins al 2030. Objectiu lloable. De la realitat palpable en parlarem d’aquí sis anys.
2. Mediàticament, a Illa se li ha posat la catifa vermella, se li estalvia la crítica i se li concedeix un marge de clemència prou insòlit per als temps que corren. Certament, el PSC ha trigat catorze anys a recuperar la Generalitat i tal vegada no s’hi ha de passar comptes ni en 100 dies ni en 300, amb algú que arriba tan de nou. Però aquest és –encara que no ho sembli– un govern en minoria, estintolat per uns suports ben febles i que va de bracet amb les agonies aritmètiques que aguanten Pedro Sánchez a Madrid. Ras i curt, del govern d’Aragonès se’n destacava cada dia que estava en minoria, que l’estabilitat trontollava per la manca de suports i que no podria aprovar els pressupostos. De moment, els primers pressupostos d’Illa tampoc estaran llestos per al concert de Cap d'Any. Però no passa res.
3. Illa no va relliscar amb l’oli de Jaén. Cada passa està estudiada. Simplement, està eixamplant la base de possibles votants i intueix en quins sectors pot crear complicitats. La clau és que ningú no el vegi com un enemic. Al contrari, l’estratègia és plantar els dos peus a la centralitat i quedar-s’hi. Per això es reuneix amb Jordi Pujol i, a Brussel·les, s’emociona amb Lluís Puig. Però no vol veure Puigdemont, que va estar ben a punt d’esguerrar-li la investidura. També això està rumiat.
4. En una tàctica tan calculada, no s’entén que en gairebé quatre mesos de govern Salvador Illa s’hagi oblidat dels escriptors. Després de tres mesos esperant ser rellevada, Izaskun Arretxe ha cessat, a petició pròpia, com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes. Després de tres anys de molt bona feina –en qualitat, en quantitat i en tacte–, se’n torna a la seva plaça a l’Institut Ramon Llull. Amb el gest de plegar d’Arretxe, ja publicat al DOGC, s’espera que finalment arribi el nomenament que Illa, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, estan retardant de manera incomprensible.
5. Una Institució que funciona bé no pot entrar en via morta. La promoció de la literatura catalana, el foment de la lectura i el suport als escriptors són tasques que, des de fa anys, s’estan fent molt bé. El nou govern socialista ja es va embolicar, d’entrada, passant la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull al nou departament de Política Lingüística. La marxa enrere, després de la polèmica, va ser un símptoma de sentit comú. Ara el que cal és encertar els nomenaments i reforçar lideratges perquè la roda continuï girant. Falta un any just perquè Barcelona i els seus autors siguin els convidats a la Fira de Guadalajara. No es pot perdre ni una setmana més.