La mentida sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M va directament lligada amb una altra mentida prèvia, que era l'arsenal d'armes de destrucció massiva que suposadament amagava Saddam Hussein. Aquesta darrera mentida es va utilitzar per justificar l'entrada d'Espanya a la Guerra de l'Iraq, una guerra il·legal que no comptava amb el vistiplau de les Nacions Unides i que rompia unilateralment (per part dels EUA i el Regne Unit, amb Espanya com a soci menor: allò que vam conèixer com el trio de les Açores) els consensos geopolítics vigents. L'altra mentida, la que atribuïa l'11-M a ETA, intentava desviar l'atenció de les conseqüències de la decisió de participar en la Guerra de l'Iraq. Totes dues mentides tenien aleshores, i tenen encara avui, un màxim responsable: l'aleshores president del govern espanyol, José María Aznar López.
Ja fa temps que sabem que l'11-M, amb els seus cent noranta-dos morts i més de dos mil ferits, va ser una resposta jihadista directa a la intervenció d'Espanya a l'Iraq, que Aznar i el seu govern varen decidir en contra de la ciutadania, que s'hi va manifestar (als carrers i als mitjans de comunicació; les xarxes socials eren encara a les beceroles) multitudinàriament en contra. L'atemptat es va produir un dijous, tres dies abans d'unes eleccions generals en què el PP tenia assegurada la victòria que de sobte va témer perdre, com de fet va succeir: contra tot pronòstic, la candidatura socialista encapçala per José Luis Rodríguez Zapatero es va imposar als comicis. Tornava a ser una resposta: la dels ciutadans a les mentides que el govern havia intentat difondre durant les setanta-dues hores anteriors, mantenint la versió de l'autoria etarra dels atemptats en contra de l'evidència que s'imposava gràcies a les informacions de la premsa internacional. Van ser tres dies en què el govern del PP va sotmetre la ciutadania a crispació i una polarització extremes. Hi va haver manifestacions, aldarulls, enfrontaments i, fins i tot, l'assassinat a sang freda d'Ángel Berrueta, un flequer de Pamplona que va ser mort a trets pel seu veí Valeriano de la Peña, policia nacional. Berrueta (pare de dos fills detinguts com a sospitosos de pertànyer a banda armada; després absolts) s'havia negat a penjar un d'aquells cartells amb un llaç negre que difonia la dreta espanyolista i que atribuïen els atemptats a ETA.
També en aquells dies es va dividir les víctimes de terrorisme entre les “bones” (les que es van posar sota l'aixopluc de Basta Ya, amb Fernando Savater al capdavant) i les “dolentes”, les víctimes de l'11-M, que desentonaven massa dins el relat del PP. Un relat que es va mantenir, contra tota idea de decència i a través dels mitjans afins a la dreta nacionalista, durant anys i panys. Això va significar l'entrada de la dreta espanyola en el món dels fets alternatius i la postveritat: mentides enfilades per construir un discurs polític que s'aïlla de la realitat i en proposa una de pròpia, basada en la culpabilització i la deshumanització de l'adversari. Va començar fa vint anys, i encara hi som.
