07/09/2021

11-S: la imatge inesborrable

1. Art. Quan el compositor alemany Karlheinz Stockhausen va qualificar l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York com “la més gran obra d’art de tots els temps”, molta gent es va indignar. El seu col·lega Ligeti va sentenciar que si ho havia dit “l’haurien de tancar en un manicomi”. Després Stockhausen va assegurar que hi havia un malentès, que la seva frase era una altra: “La més gran obra d’art de Llucifer, l’àngel caigut que envia el mal”. La frase de Stockhausen podia ser inoportuna en el clima de xoc en què es va produir, però ens diu molt sobre les regles de la societat espectacle que els terroristes van interpretar a la perfecció, fins a aconseguir un impacte que en la seva potència ha deixat ocultes les víctimes (2.977 morts i més de 25.000 ferits segons les xifres oficials) i en un núvol els altres esdeveniments d’aquella insòlita jornada: ¿què sabem de l’acció contra el Pentàgon i de l’avió que es va estavellar a Pennsilvània?

Obra d’art o no (aquest seria un llarg debat), l’enfonsament del WTC és una presència inesborrable des d’aquell dia que resisteix al risc de banalització. Icona del moment en què la història torna, com tantes vegades, per la via salvatge, i deixant descol·locats els que l’havien donat per acabada, que ara estan obligats a reconèixer que només estàvem en un canvi d’època. Al-Qaida, una organització tant efímera com absurda, té assegurada una presència pòstuma gràcies a aquesta imatge que va sobresaltar el món i que ha donat peu a tota mena d'interpretacions i teories conspiratives, en la mesura que la informació ha anat escassa. Joe Biden anuncia ara la desclassificació de documents d’aquell episodi.

Cargando
No hay anuncios

Efecte genuí del poder de la imatge, la fascinació és un camí directe cap a la confusió. En aquest cas, una imatge reforçada, més enllà de la seva espectacularitat, per l'excepcionalitat de l'esdeveniment: era la primera vegada que els Estats Units eren atacats directament en el territori metropolità (el precedent de Pearl Harbor no deixava de ser perifèric). És a dir: l’imperi intocable que intervenia aquí i allà però a les fronteres del qual ningú gosava acostar-se, que va guanyar la Segona Guerra Mundial sense exposar el seu territori continental, era finalment violat. ¿Va canviar el món o va accelerar un canvi que ja estava en camí? Aquesta és una de les qüestions que es plantegen vint anys després.

Cargando
No hay anuncios

2. Fugida. En el despertar de l’11-S, i mentre els Estats Units posaven la fúria, el ressentiment de potència humiliada al davant (on eren els seus famosos serveis d’informació?), hem anat descobrint un escenari nou, en què el capitalisme, fent honor a la seva capacitat de mutació i adaptació, s’ha globalitzat prenent formes diverses (cal parlar de capitalismes, en plural, encara que només fos en honor de la Xina), que ens situen en nous models de lluita per l'hegemonia. A la potència americana li costa adaptar-s’hi. Es pretenia que l’expansió del capitalisme aniria acompanyada de la generalització de la democràcia (i així es va proclamar després de la caiguda del Mur de Berlín). Pura fantasia: el capitalisme ja és global. I la tendència del moment és el replegament autoritari, ja sigui en formes de capitalisme d’estat o de regressió radical conservadora en clau patriòtica.

Deia el filòsof francès Claude Lefort, a finals de 2001: “Aquesta fugida endavant, de negació de la realitat del conflicte, que s’ha fet en nom de l’economia, finalment condueix al pitjor dels discursos: el conflicte de civilitzacions. Per negar la política s’acaba en l’enfrontament de cultures”. De manera que la trobada ocasional entre capitalisme i democràcia, fruit de la fase industrial de l’economia i amb l’estat nació com a marc, s’està diluint, mentre noves forces públiques i privades busquen construir hegemonies a través del control digital i de l’autoritarisme, en un model que representen de maneres diferents el capitalisme d’estat xinès i les dretes occidentals, liberals en economia i autoritàries en tota la resta. Vint anys després, dues imatges ens deixen constància d’allà on hem arribat: l’assalt al Capitoli, orquestrat pel president Trump, i els avions enlairant-se des de l'aeroport de Kabul, fugint del desastre.