110 dàlmates
La seva ment està condicionada per odiar com els pulmons per a la respiració. Parafraseig Virginie Despentes a Baise-moi. Substituesc el mot 'sexe', del text original de l’escriptora francesa, pel mot 'odiar'. No tindria per què fer-ho, atesa la seva endèmica pulsió masclista, però crec que cal situar l'origen del trauma, també, en una estranya incapacitat per superar el fet d’haver guanyat una guerra. Odiar està imprès en el seu teixit sanguini com una plaqueta més. Una roïndat que impedeix estimar i crea una moral opaca, fins a l’extrem de no suportar l’exhumació de les víctimes enterrades en fosses comunes. Por a la seva pròpia ombra.
Quan alguns d’ells reivindiquen ser els nets dels que van guanyar la Guerra (ho han fet no fa gaire) expressa un concepte constitutiu d'identitat. Però, també, es converteix en l’àngel anunciador de la condició humana de reincidir en errors del passat. Una circumstància que res té a veure amb una maledicció divina, ni tampoc amb una plaga bíblica càstig d'heretges, per molt ampli que sigui el fenomen. Simplement, és el sistema capitalista que entra en una nova crisi produïda per deficiències intrínseques seves. Per amagar aquesta debilitat, la maquinària del poder econòmic recrea una mena de joc del calamar que tira tinta per escriure un relat enaltint i encoratjant el pitjor de la condició humana. Sí, efectivament, el capitalisme no és forçosament sinònim de democràcia. I “com pitjor, millor” n’és una supuració. No és la primera vegada que passa.
Actualment estam en una fase d'aquestes, caracteritzada per la descomposició del sistema neoliberal, per l’escassetat de recursos naturals i per una crisi ambiental i climàtica a l'engròs. Tocata i fuga de la major concentració de capital mai vista i de corporacions empresarials més poderoses que molts d’estats. Aquest és el motiu conservador. Atès el caos de contradiccions que es produeixen i la tensió creada per una desigualtat social extrema, el mateix capital pensa que les regles de joc que havia imposat fins ara ja no li són útils per defensar els seus interessos. En aquest context, davant la manca de perspectives i alternatives creïbles, la sortida amb la qual pensa afrontar el futur es basa en el rebuig del que és diferent, de tot allò distint que posi en qüestió l’estructura de dominació i poder. Es viu sota la violència del poder global.
Això és, segurament, o se li acosta molt, el que en filosofia anomenen negació de l’alteritat. Una patologia social que condiciona la manera d'interactuar de l'individu postmodern i tendeix a la uniformitat d’una suposada llibertat individual guiada per algoritmes. A efectes del que ens pertoca, en moments de crisi profunda del sistema, el concepte actua com a brou de cultiu adequat per posar la maquinària mediàtica del poder a màxima intensitat. Es converteix en el gran moment dels negacionismes, de les teories conspiranoiques i dels fake (totes elles maneres simples de ser ignorant). L’economia es globalitza i la política es fa sectària. Evangelistes, teocons, haredim, El Yunque... es converteixen en l'anticrist del dinamisme transformador de la mobilització social, que en definitiva és l’alteritat que el sistema més tem.
Aquest nacional-populisme-conservador, que podria etiquetar-se com a 'trumpisme', integra diverses tribus, però no tan distintes unes de les altres. Algunes d’elles es creuen molt singulars i honorables i no són ni una cosa i ni l’altra. Per exemple, hi ha grans similituds entre “els hereus dels guanyadors de la Guerra” espanyols i “els hereus de l'exèrcit confederat dels esclavistes nord-americans” que varen assaltar el Capitoli. La guerra no deixa de ser un bol fetitxista perfecte per a l'odi. Torna a aparèixer la violència política i mediàtica i es noten a faltar referents democràtics sòlids (els principis republicans de igualtat, fraternitat i solidaritat es volen entendre arcaics en una monarquia rància i d’origen poc noble). Però, en aquestes altures de la pel·lícula, vostès es preguntaran què té a veure tot això amb els 110 dàlmates (nombre de punts de l'acord entre el PP i Vox per formar govern)? Així mateix, no oblidin que darrere, perseguint els dàlmates, sempre hi ha una 'Cruella de Vil'.
Sí, alguna cosa hi té a veure. Després del debat d’investidura l’única certesa que es pot constatar és la garantia, per part de la presidenta de les Illes Balears, del compliment del programa de 110 punts signat entre el PP i Vox, amb la consegüent comissió de verificació del compliment dels acords. S'ha de dir que el programa en qüestió escora a estribord de manera molt esbiaixada i, efectivament, traspua moltes de les coses que s’han comentat abans.
Un botó de mostra. A l’apartat d’Educación y lengua, el que allà hi ha escrit podria retrotreure’ns a una situació semblant al que proposava el govern Bauzá, de la qual cosa es podria inferir que (1) el moviment ciutadà en defensa de l’educació pública de qualitat i en català se'l passen pel folre, (2) igualment el consens de país que representava la llei de normalització lingüística del primer govern Canyelles, (3) els d’ara podrien ser hereus de Bauzá i (4) no hi ha perspectiva per mirar cap endavant. En una mateixa línia es mouria Alberto Núñez Feijóo, que, si guanya les eleccions del dia 23 vinent, recuperarà delictes per castigar un altre 'procés'. És a dir: (1) menyspreu a la mobilització ciutadana, (2) el diàleg polític (i consens) no serà la via i (3) se segueix mirant cap enrere. Efectivament, la violència del passat és la proveïdora de la identitat actual. Preocupant.
