El 12-M i l'economia de les famílies catalanes

Sovint, a l'hora de predir com anirà el futur, ens fixem en les grans variables macroeconòmiques. Què ha dit l'EPA de la taxa d’atur? Quin tipus d’interès fixarà el Banc Central Europeu a la pròxima renovació? Què estima el Fons Monetari Internacional sobre creixement de la nostra economia? Com ha evolucionat la inflació? 

En sentirem a parlar durant aquesta campanya electoral. Però, a vegades, el que ens diuen els petits indicadors microeconòmics és encara més rellevant per preparar-nos per al que ens espera. Cal escoltar, més enllà dels missatges de les grans institucions econòmiques i dels registres administratius, el que revela la ciutadania sobre com viu el dia a dia. I té implicacions polítiques. Als EUA, els observadors es pregunten com pot ser que, amb una situació macroeconòmica quasi ideal (amb plena ocupació i amb l’economia creixent el doble que els altres països del G7), el president Biden ho tingui tan difícil per ser reelegit. I la resposta és que una cosa són les macrodades i una altra com els ciutadans experimenten l’economia a nivell micro.

Aquesta setmana s’ha publicat la primera Enquesta de Desigualtats Múltiples a Espanya d’Intermón Oxfam, on es busca recollir la subjectivitat de les vivències de desigualtat. Les dades que reporten són alarmants. Gairebé la meitat de la població espanyola ha hagut de retallar en despeses bàsiques, com poden ser l’alimentació i l’electricitat, per arribar a final de mes. A Catalunya, un de cada quatre enquestats no ha anat al dentista, i un de cada deu al psicòleg, perquè no poden pagar-ho. 

I a què es deuen aquestes renúncies? A un augment de la gent que, malgrat treballar, segueix sent pobre, a la inflació patida els últims anys i als elevats costos de l’habitatge. El Banc d’Espanya acaba de publicar un informe on revela que gairebé una de cada quatre llars destina més d'un 40% de la seva renda a la despesa en habitatge. Un percentatge més alt que la mitjana europea, i que, a més, afecta especialment les llars més pobres. 

Aquí a Catalunya s’ha presentat també aquesta setmana, per part del Departament de Drets Socials, juntament amb Save the Children i Ivàlua, l'Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil. Un de cada tres nens i nenes catalans creix en situació de pobresa o exclusió social, i l’Estratègia fixa diverses iniciatives, pactades amb el tercer sector i d'acord amb el que ens diu l’evidència, que busquen en els propers anys millorar la vida dels infants i adolescents. 

La qüestió és: podrà el nou govern que surti del 12-M posar en marxa aquesta Estratègia, o similars? Sabem que a qui guanyi li costarà governar. Però, sigui qui sigui, bé farà de mirar els diagnòstics, i els plans de ruta, que ja tenim sobre la taula per fer front a una realitat cada cop més difícil per a moltes famílies catalanes. Liderem les taxes de pobresa infantil a Europa i cada cop hi ha més famílies que no poden fer front a cap imprevist. Però també liderem en plans per combatre aquests problemes. Només fa falta posar-los en marxa.