12-M: ¿president lliure o president raonable?

Dilema. Hi ha dos tipus d'éssers humans: els caçadors recol·lectors (éssers essencialment lliures i tirant a feréstecs) i els sedentaris (éssers raonables, formiguetes, prudents). Els primers alegren la vida; els segons fan avançar el món pas a pas. En la tria d’aquest diumenge hi ha part d’això: l'eterna disjuntiva entre audàcia i eficàcia. ¿Escollim un president lliure o un de raonable?

Lideratge. Som animals sensuals, més que lògics o racionals. L’emoció domina. El bon polític sap fer dues coses: treure’n partit i domesticar-la, vestir-la de raó. El que en diem polític gris, el que només és bon gestor, és un servidor públic absolutament necessari però avui dia condemnat a la irrellevància. És clau saber sumar èpica i programa, emoció i sentit, calfreds i idees. Pujol i Maragall van excel·lir-hi. Avui tenim campions del calfred (Puigdemont) contra abanderats de la gestió (Illa i Aragonès). Ens falten polítics de raça que uneixin la pell de gallina amb la feina constant i escrupolosa, que conjuguin pragmatisme i visió llarga. Que toquin de peus a terra mentre miren a l’horitzó.

Res. Com alguns vam sospitar des del principi, darrere la carta de Pedro Sánchez no hi havia res. Políticament parlant. Res. En la cosa personal, millor no ficar-s'hi. Ves a saber què passa entre el Pedro i la Begoña. Cada parella és un misteri, sovint prosaic. O sigui, ben poc misteriós. Devien tenir un mal moment, potser. I es van donar una treva que el líder del PSOE va aprofitar per crear un momentum d’emoció pública. D’això fa quatre dies i ja ens queda lluny. Així és la batalla comunicacional, a cops d’efecte tan aparents com efímers.

Bloqueig. Aquest 12-M se’ns apareix poc disruptiu. És com si tots sabéssim que, després del circ electoral, un cop ens hàgim recomptat, no passarà res. Igual que amb el xou de Sánchez. Intuïm que tot seguirà empantanegat i boirós, ancorats en el paralitzador empat d'impotències. Potser l’independentisme, tan desgastat, ja no sumarà, però tampoc ho farà l’unionisme (els extremismes a banda i banda resten). Difícilment serà plausible un tripartit d’esquerres (Sánchez es quedaria sense el suport de Junts). ¿Hi haurà prou maduresa o prou crisi sistèmica, i prou lideratge, per assajar una entesa en la centralitat dels tres grans?

Xenofòbia. Ara mateix, la funció de Puigdemont, més que unir l’independentisme, cosa que només podrà passar amb un relleu generacional, és frenar la pulsió identitària ultradretana. Pujol ho sabia fer bé: renyava la més mínima sortida de to, com quan va desautoritzar l’alcalde de Vic –d’altra banda un home culte i humanista, ben lluny de l'Orriols– per dir que Vic era "la capital de la Catalunya catalana". L’alcaldessa de Ripoll és ara mateix la cara fosca de la Catalunya indepe. Si els vots desmenteixen les enquestes i no surt, respirarem alleujats i haurem d'afrontar seriosament la qüestió immigrant per evitar que la segueixin manipulant. Si Aliança treu el cap, l’independentisme tindrà un problema afegit. Encara que hagi sigut en plena campanya, benvingut sigui el cordó sanitari contra els xenòfobs d’Aliança i de Vox, del qual només s’han autoexclòs PP i Cs. Això sí que marca una diferència entre la cultura política catalana i l’espanyola.

Frontissa. ERC, partit frontissa, tindrà molta responsabilitat a partir de dilluns. En la mesura que es debiliti, li costarà més participar en cap equació de pactes. PSC i Junts van davant, però a tots dos els interessa que els republicans no s’enfonsin o no hi haurà cap acord practicable. Molta gent veu Aragonès com la seva segona opció, però les segones opcions no són vots. Potser seguirà sent president interí força temps. ERC, passi el que passi, tindrà la clau per formar un govern o convocar noves eleccions.

Sobirania. Illa, el virtual guanyador, no en tindrà prou amb una eventual victòria. Li caldrà la generositat i valentia de sumar amb la Catalunya sobiranista, un corrent de fons que segueix sent majoritari malgrat el desconcert.