14/7: L'espontani

L’altre dia estava veient la final de l’Eurocopa de futbol, per televisió i sense veu (no compartia les redundàncies ni les complicitats dels locutors). En un cert moment es va parar el joc i durant uns minuts només ensenyaven primers plans dels jugadors o vistes generals del públic. Vaig suposar que havia saltat al camp un espontani. Ho vaig confirmar l’endemà als diaris. Però no ho van ensenyar en cap moment. Feien mans i mànigues per amagar-ne la imatge. Figura que una transmissió és un gènere periodístic on se’ns ensenya tot allò de rellevant que passa al camp. Però algú havia decidit que una cosa potser no transcendent però sí rellevant s’havia d’ocultar al públic. Potser perquè qui va censurar la imatge creia que si ensenyes un espontani n’hi haurà més que tindran la temptació de saltar. Se’ns ocultava un tros de la realitat figura que a fi de bé. Tot plegat és més aviat banal, però em va semblar una estafa. ¿Qui té dret a decidir que evitar que salti gent al camp és més important que el deure informatiu d’explicar tots els fets? Si ho acceptem com a norma, si pots sacrificar els fets a la bondat d’una suposada causa superior, no ens ha d’estranyar que el director d’un diari acabi dient que la unitat d’Espanya és més important que la veritat.