Els 14 anys i voler el cos de la Barbie
Record el dia que vaig bramar desconsoladament asseguda a la primera fila de la Sala Petita del teatre Principal de Palma. Va ser mentre Ann Perelló representava –tota sola damunt l’escenari– l’obra NUA(Radiografia d’un trastorn), escrita per ella mateixa i Andrea Ros. M’acompanyava la meva amiga Sara i, de tant en tant, la mirava de reüll per confirmar que també la commovien les escenes de Perelló calculant calories, anotant les menjades o barallant-se amb la seva mare omnipresent. Quan no vaig poder contenir els sanglots, em vaig girar cap a ella, com si li estigués fent una confessió, i em va agafar fort la mà.
Des d’allà, assegudes a les butaques i envoltades de gent, ens vàrem teletransportar als 14 anys, a l’institut i a una adolescència que ens desbloquejava una nova etapa de la vida. També vàrem tornar, però, a la voluntat malaltissa de tenir el cos de les Barbie o les Bratz amb les quals havíem jugat tota la infància, a intentar agradar als al·lots –gràcies a l’adoctrinament de la Bravo o la Super Pop– i a les fórmules extremes que vàrem posar en pràctica per aconseguir tot això.
Els trastorns de conducta alimentària es varen estendre en la meva generació com una malaltia de transmissió social. Cada cert temps, a classe detectàvem que una altra companya havia començat a perdre pes de manera aparentment inexplicable. Després, t’assabentaves de quina estratègia havia fet servir cada una: anar al lavabo després de menjar, llençar el dinar per la finestra de casa o passar l’horabaixa al gimnàs per cremar-ho absolutament tot. Potser el més lamentable va ser trobar, més tard, tantes cares conegudes a la sala d’espera de la UTCA (Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària) de Son Espases i comprovar com totes havíem acabat allà mateix.
Em consta que, més de deu anys després, la situació no millora i que els casos de TCA augmenten al mateix ritme que ho fan els continguts online que fomenten l’anorèxia i la bulímia. Supòs que, ignorant tot això, el Partit Popular de Palma ha considerat que era una prioritat d’aquest primer mes de govern anul·lar les tres funcions de NUA que havia programades al teatre Mar i Terra. El que per ventura tampoc saben és que, desgraciadament, queden tantes històries per explicar, que no aconseguiran vestir, ni molt manco tapar, aquesta realitat.
