15/7: Cuba

La setmana després de la mort de Castro vaig escriure des de l’Havana per a l’ARA: avui a Cuba és més fàcil posar-se d’acord sobre el futur que sobre el passat. Si parlaves del futur, tothom semblava estar força d’acord: calia una evolució del règim cap a més llibertat i pluralisme. Si parlaves del passat i s’entrava en la valoració de la figura de Castro i de la revolució, allò acabava com el rosari de l’aurora. Ara, aquí, quan parlem de Cuba, amb un alt contingut emocional, també pesa molt el passat: evoquem i mantenim els nostres antics entusiasme èpics, a favor o en contra. Aquells dies, des de l’Havana, també vaig escriure: en relació a visites anteriors, veig les botigues més plenes i les llibreries més buides (amb pocs títols i la gran majoria oficialistes). Havia anat millorant el benestar, però hi havia un claríssim dèficit de llibertat. Amb la pandèmia han reculat totes dues coses. Però si tots estaven prou d’acord en com havia de ser el futur, com és que ara hi ha els xocs que hi ha? Doncs perquè encara que figuri que estan d’acord en la direcció que ha de dur l’autobús, no estan d’acord sobre la velocitat. I, sobretot, i també té a veure amb la velocitat, no estan d’acord sobre qui pot estar i qui no pot estar al volant.