De la Primera República al Procés

La Primera República està complint el seu 150è aniversari. Per a la meva sorpresa, gairebé no se’n parla, quan és un dels moments més interessants i prometedors de la història de l’estat espanyol, alhora que un dels més decebedors. Durant el cap de setmana de Sant Jordi he pogut comprovar que, afortunadament, s’han publicat uns quants llibres i alguna reedició sobre la Primera República. Tanmateix, l’impacte en els grans mitjans de comunicació està sent negligible.

Recordem breument que va començar l’11 de febrer de 1873, just un dia després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, amb presidència d’Estanislau Figueras. Aquest va ser substituït l’11 de juny per Francesc Pi i Margall. Fins a finals de l’any encara va haver-hi dues presidències més: la de Nicolás Salmerón (des del 18 de juliol) i la d’Emilio Castelar (des del 7 de setembre). El tres de gener de 1874, el cop d’estat del general Pavía va desallotjar el Congrés i va instaurar el general Serrano com cap del “poder executiu”. Aquest va dissoldre les Corts i va estar un any de president fins que Alfons XII va tornar a Espanya i va ser saludat, en un altre pronunciamiento militar (del general Martínez Campos, el 29 de desembre de 1874) com a nou cap de l’Estat. Menys de dos anys de república, però menys d’un any de república parlamentària. Després de l’estada de Joan Prim com a president del consell de ministres, és l’ocasió de més influència catalana (presidències de Figueras i Pi i Margall) en la direcció de l’estat espanyol.

El caràcter radicalment democràtic de la Primera República, amb un Parlament elegit per sufragi universal masculí, que era la fórmula més avançada de l’època, unit a la influència d’idees republicanes federals, va proporcionar una oportunitat a un model polític d’organització de l’Estat completament alternatiu als prèviament existents. L’entusiasme a Catalunya, on els republicans federals guanyaven totes les eleccions que tenien un caràcter plenament democràtic, va portar fins i tot a dos intents de proclamació de l’estat català, amb l’esperit d’iniciar una negociació entre els representants dels diferents pobles de l’Estat. Com sabem, la Primera República va morir desbordada per haver-se d’enfrontar a tres guerres: la revolució cantonalista –la impaciència dels potencials beneficiaris de la República–, la Tercera Guerra Carlina i la primera guerra d’independència de Cuba. La incapacitat per fer front a tantes despeses extraordinàries amb uns ingressos fiscals més petits que mai va treure tot el múscul financer al govern central. Va haver d’endeutar-se més enllà de tot el que era raonable i sostenible. Va fracassar a l'hora de mantenir l’ordre i va acabar sent abandonat pels seus mateixos partidaris.

Tanmateix, les esperances de canvi profund van ser tan immenses i van generar tal il·lusió revolucionària que van aterrir les classes més conservadores i les va portar a tancar files entorn de l’objectiu d’acabar amb la República i restaurar la monarquia en la persona d’Alfons XII, fill d’Isabel II. El suport a la República es va enxiquir per dissensions polítiques entre els republicans, per impaciència dels que eren les seves potencials bases electorals, per manca d’unitat dels qui aspiraven a millorar els seus drets i per manca de prou defensors dins les files de l’exèrcit. Progressivament, totes les forces polítiques que havien donat suport a la democratització iniciada amb la Revolució de 1868 van anar abandonant la República, inclosos aquells que s’esperava que més hi sortirien guanyant.

Rellegir els fets, les polítiques, els discursos, les teories, les conspiracions, té un intens aire de déjà-vu. Anticipa molts elements que es van veure en els anys de descomposició de la Restauració borbònica (1917-1923), en els anys de la Segona República i la guerra i, recentment, durant els moments àlgids del Procés. Va ser així a Catalunya i va ser així a Madrid, on mai Catalunya havia tingut tanta influència. Justament aquest pes, reflex d’una Catalunya més poblada, més industrial i políticament més mobilitzada –o sigui, molt diferent de la resta–, era tan incòmode per a la majoria dels territoris de l’Estat que va alimentar una nova flamarada de fort anticatalanisme. El fracàs de la República va donar lloc a un règim –la Restauració (monàrquica)– que es va conjurar per anestesiar políticament tot l’Estat, i molt especialment Catalunya. Això es va fer amb una aliança de militars, aristocràcia, Església i classes benestants, i la desmobilització i repressió dels qui havien donat suport a la progressiva democratització de l’Estat. No veig per què no ens hauria d’interessar la Primera República, però és obvi per què ens incomoda.