17/8: Retirades
La història de les intervencions exteriors dels Estats Units és plena d’èxits militars d’entrada que desemboquen en fracassos de sortida, amb unes retirades desastroses. Intervenen amb força sobre una situació que consideren nociva, però quan marxen deixen la porta oberta a una situació encara pitjor (si més no per als interessos i els principis que hi deien defensar). I deixen tot de gent local penjada. En podríem trobar exemples més endarrere, però de recents hi ha el del Vietnam i el de l’Iraq. Ara està a punt de sumar-s’hi el de l’Afganistan, on la sortida americana pot desembocar en la instauració del règim dels talibans, terrible i venjatiu. Les pèssimes retirades americanes són més fruit de la incapacitat política que no pas de la feblesa militar. Per marxar tranquil ha de quedar allà per on has passat una situació estable i positiva. Per això has hagut de construir aliances sobre el terreny que permetin reforçar institucions pròpies sanes i eficaces. No va passar al Vietnam ni a l’Iraq i no ha passat a l’Afganistan. El Pla Marshall va anar bé a Europa. Però no ha funcionat en aquestes retirades. Els Estats Units potser saben contra què intervenen i a qui volen treure. Però no saben què posar al seu lloc, de positiu i estable. Ni com.
