1933

Als anys vint del segle passat, el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors se sustentava en una idea molt senzilla per arribar al poder i dibuixar el mapa de l’Alemanya que ells somniaven i desitjaven: els calia tenir un enemic a qui culpar de tots els mals, deshumanitzar-lo i derrotar-lo. Necessitaven un dimoni cucarell terrible, fastigós, insensible a qualsevol necessitat del poble. El partit de Hitler va trobar en els agitadors d’esquerra –principalment comunistes–, els estrangers i els jueus els culpables ideals, aquells que havien allunyat el poble alemany del patriotisme natural que 'sempre' havia dominat dins la història imperial. 

Per guanyar-se la fidelitat del poble alemany, resultava imprescindible conquerir els treballadors, no pas els burgesos, i treballar els seus cors més que els seus cervells. Aviat, Hitler va fer seves totes aquestes idees i va concebre un partit fet d’eslògans més que de continguts. Ell mateix es va convertir en orador de masses, estudiant les posades en escena fins al darrer detall. Calia embadalir i enlluernar els alemanys. En privat, diuen que s’estimava més donar ordres, abans que discutir problemes. El nazisme era per damunt de tot una 'conspiració' per aconseguir el poder i el domini polític d’un estat. No va tenir cap necessitat de posar en pràctica una política coherent; emprava les teories socials que més responien a les seves exigències. Efectivament, la seva creació pivotava sobre el treball i la gestió d’un grup d’incondicionals lligats entre si a un sol líder autoproclamat. Així, varen fer revifar un orgull patriòtic desmesurat i aconseguiren les seves ambicions personals. Els obrers oblidaren qui eren i s’apuntaren a l’aventura diabòlica.

Els diplomàtics consideraven Hitler un demagog ignorant, sense habilitats, fins que els va demostrar el contrari i els guanyà dins el seu propi terreny. Els industrials el trobaven un neci de qui es podrien aprofitar, fins que els va obligar a seguir les seves directrius. Els mestres i professors pensaven que estaven al davant d’un somniador sense cultura. Quan tots s’adonaren de la seva errada ja era massa tard. Hitler i els seus seguidors es consideraven escultors i la seva matèria primera era el poble. Ara, amb la perspectiva del temps, sabem que l’èxit del Partit Nacional Socialista Alemany radicà en el fet d’aparèixer com el 'Messies' en una època de degradació nacional. La 'veu' que els salvaria. Es convertiren en els profetes d’una gran 'il·lusió màgica' que satisfeia –aparentment– els desigs i les necessitats de milions de persones que no havien sabut trobar una finalitat a les seves vides.

A mesura que tingueren més poder adoptaren una línia de conducta força sorprenent: eliminaren gradualment els experts, les persones més formades i preparades en tots els camps. La intuïció va suplir les habilitats. Només Goebbels va escapar a aquest patró. Amb els anys, les coses simples i senzilles s’imposaren a les tècniques i complicades. A principis del 1933 alguns polítics conservadors van convèncer el President Hindenburg perquè nomenés Hitler Canceller. A finals del 1932 havia obtingut uns resultats electorals del 33%  dels vots escrutats. La resta, ja sabeu com va anar: en tenir el poder a les seves mans va esborrar qualsevol vestigi de democràcia i aconseguí implementar un règim  totalitari. La bogeria i el pitjor de la condició humana havien començat a caminar en nom d’un somni de grandesa perduda i del sentiment d’enyorança. L’enyorança de tota una generació d’alemanys. 

El 1933 ens deixaria una herència no desitjada. L’home 'subjecte' construït per la Modernitat deixaria d’existir, i seria substituït per l’home 'massificat i dirigit'. Aquest ja no sabria sostenir-se ni construir-se a si mateix. La societat massificada i totalitària garantiria la subsistència i la seguretat sota el paraigua il·lusori de la llibertat. La imatge i la consciència de l’home fràgil, les seves pors, quedarien reduïdes a un no-res per falsos comediants. El nou poder a Alemanya duraria fins a l’alliberació d’Auschwitz-Birkenau. Les idees i les teories d’aquella època han perdurat somortes i els darrers anys han revifat de manera global, especialment al vell continent europeu. Afortunadament, els qui no volem viure als extrems, ni dins la raó absoluta i molt menys dins els totalitarismes, sí que podem sentir les pròpies pors, fragilitats i incongruències. Anhelam viure amb l’esperit tranquil i serè, sense imposar ni dominar.