1975-2025: 50 anys de democràcia
Estem iniciant el 2025, un any especial, perquè se’n compleixen 50 de la restitució de la democràcia, fet que sens dubte ens omplirà de mirades comparatives i balanços. Segur que més enllà del que es pot inferir de les dades, les conclusions que se’n trauran seran molt diverses, ara que hi torna a haver gent que creu allò que Vázquez Montalban va dir amb tanta ironia, que contra Franco vivíem millor.
Aclarir què ha passat no és senzill: l’esperança de vida de la població, un indicador clau per saber si hem millorat, ha passat de 73,44 anys a 83,77 en el conjunt d’Espanya; a Catalunya ha progressat d’una manera similar, mantenint-se unes poques dècimes per damunt del conjunt. La renda per càpita s’ha multiplicat per 3,3; el nombre d’estudiants matriculats a les universitats espanyoles s’ha multiplicat per 5. Podríem anar afegint grans avenços que s’han produït en aquests 50 anys, en els aspectes més bàsics de la vida col·lectiva. Un de cabdal: si parlem de drets i de la llibertat personal, política, sexual o d’expressió, la comparació ja ni té sentit. Simplement, sota la dictadura, no existien, almenys per a la gran majoria de la població.
Anem a pams, però. Aquestes millores són atribuïbles a la democràcia? Està clar que els drets i les llibertats polítiques i personals, totalment. Pel que fa a les millores en l’esperança de vida i al creixement econòmic, l’avenç és innegable, però ja s’havia iniciat en els darrers anys del franquisme, perquè corresponen sobretot a una evolució general de les societats, especialment a Europa. En algunes comparacions amb els nostres veïns hem retrocedit, per exemple en relació amb la qualitat de vida, que ha millorat molt, però no tant com en altres indrets. I pel que fa a la distribució de la renda, un altre paràmetre absolutament fonamental per entendre l’evolució d’una societat, es va produir una gran millora durant els anys 80 i 90, però a partir del 2000, aproximadament, ha començat el retrocés. Per sort, es va desenvolupar en aquells primers 20 anys de democràcia l’estat del benestar, que, en el moment actual, és l’eina fonamental per a una certa redistribució de la renda, perquè traspassa recursos, sota diverses formes, als sectors socials més desafavorits.
Des del meu punt de vista, el d’una persona nascuda als anys 40 i havent viscut intensament les lluites antifranquistes i la transició, el balanç és absolutament positiu, malgrat que no s’aconseguís tot el que imaginàvem. Em revolta sentir parlar amb menyspreu del règim del 78, una conquesta que va costar sang, suor i llàgrimes. L’anècdota de l’autobús 47 ens ho ha fet reviure fa poc, i convé recordar-ho sovint per evitar els perillosos cants de sirena que sovintegen ara. No es tracta de demanar cap reconeixement: la meva generació ha estat molt afortunada, perquè hem vist millorar les coses i hi hem pogut contribuir, amb encerts i errors, òbviament. La generació terrible va ser l’anterior a la nostra, que va començar molt bé, amb la República, i després va quedar devastada.
Dit això, i partint del fet que cada generació necessita, en certa manera, negar l’anterior per poder situar els seus propis objectius, hi ha una diferència important entre el tarannà col·lectiu del 1975 i el que ha predominat en els darrers anys. Durant els primers setanta sentíem que s’anunciava un canvi positiu i hi havia uns objectius compartits per molta gent. Són els anys de les cançons de lluita, com L'estaca, tan representativa d’aquella època, o les de tots els que van donar veu a aquella esperança compartida. Anys de poesia, de música, de rialles, de balls al carrer, de transgressions, de moviment universitari, d’experimentació sexual, de descoberta del feminisme. Temps alegres, quan tot s’anava posant a lloc, molt lentament, és cert, però sense pausa. No cal mitificar-los, tampoc, era el que tocava i prou, sense gens de ganes de ser herois ni màrtirs, sinó, simplement, de poder viure normalment, poder escriure o cantar o donar classes sense exposar-nos a la censura o a la detenció. Contra Franco vivíem molt pitjor, però més alegres, perquè teníem un objectiu i una esperança.
I això és el que crec que enfosqueix ara el nostre tarannà. La manca d’un projecte col·lectiu que permeti esperar dies millors. Hi va ser, certament, el clam per la independència responia a una voluntat de millora en l’aprofundiment democràtic, però va ser un projecte impossible, i ha deixat divisió i amargor.
50 anys més tard vivim, en general, molt millor, però amb més por, més desesperança. Voltats de reptes perillosos. Cal fer-hi front, reconstruint un projecte democràtic indestructible, perquè només amb la democràcia podem preveure un futur millor per a tothom i seguir avançant en aquella esperança del 75.
