2-5, el Barça torna a la xifra mítica

No hi ha alegria més gran per a un barcelonista que veure el capità del Barça aixecant una copa. Bé, sí, l’alegria és encara més gran si la final ha estat contra el Madrid, amb una primera part que comença amb remuntada i acaba amb golejada. Per cert, el Barça ha aconseguit un parcial de 9 a 2 contra els blancs, de moment, aquesta temporada. 

Mbappé es lesiona i l’àrbitre deixa que l’adobin al mig del camp i no a la banda. Passen les dècades i un patró arbitral es repeteix: d’aquesta final passarà a la història que Gil Manzano no xiulés immediatament penal quan Camavinga va clavar-li els tacs a la cuixa a Gavi i hagués calgut que l’avisessin des del VAR. La cara que feia l’àrbitre quan anava a veure la repetició ja era un poema, però el posat de condemnat que va fer quan va assenyalar el penal va ser el de “ho sento, però no he tingut més remei”.

El domini de Lamine Yamal a la jugada de l'1-1 va ser insòlit. Com si parés el temps i els rivals, va plantar-se davant Courtois i la va posar suau, suau, lluny del seu abast. El salt que va fer Raphinha amb la rematada de l'1-3 és digne de pòster. L'1-4 de Balde en l’últim minut dels nou d’afegit(!) va ser el món al revés. Era el Barça el que marcava en el descompte.

Hi havia un títol en joc i el Barça el va aconseguir desfent el seu joc i desactivant les seves estrelles amb tanta autoritat que el Madrid va jugar mitja hora amb un home més i no es va notar gaire. Cinc gols al Madrid és la xifra mítica, que connecta aquest Barça en projecte amb insignes antecedents i té una càrrega de confiança i de respecte per a la part final de temporada que permet somiar. Però, de moment, el 2-5 amb què ens hem llevat aquest matí és ben real.