2/8: La llengua del Perú

Molts països de l’Amèrica Llatina viuen de manera problemàtica la definició de la seva identitat. On la fan descansar? ¿En les civilitzacions anteriors a la conquesta espanyola? ¿En la colonització i els seus efectes? ¿En una realitat actual diversa i contradictòria? L’elecció del nou president ha posat sobre la taula aquesta dificultat en el cas del Perú. En teoria, la identitat actual és la suma de tota una història convulsa i dramàtica. Per tant, hi participa el factor hispànic, però també les realitats anteriors a la conquesta -en el cas peruà, brillants, com la civilització incaica- i una actualitat en què una quarta part de la població es considera part de pobles indígenes. Per assumir-ho tot no cal presentar les civilitzacions precolombines com un món idíl·lic ni la colonització espanyola com un fet civilitzatori ni disfressar de trobada entre cultures el que va ser un sotmetiment violent. L’operació és difícil. Què s’ha de fer amb la llengua? Si no vol ser l’hereu de la dominació colonial, l’estat no pot menysprear la resta de llengües vives i assumir com a única socialment respectable la llengua del colonitzador. Tampoc rebutjar-la. Han de trobar un nou equilibri. Ara, facin el que facin, algú els dirà que persegueixen l’espanyol.