2022, quina vergonya

En un dels seus Pecios reunidos, l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio es va atrevir a fer un vaticini sobre el futur de la humanitat que ell veia de compliment garantit: “He aquí que finalmente nos hallamos en perfectas condiciones de adivinar literalmente, sin temor a equivocarnos, lo que pondrá en la última pintada de la última pared en toda la historia de la especie humana: '¡Qué vergüenza!'”. L'expressió 'quina vergonya!', amb exclamació inclosa, no sé si ens pot servir com a epitafi de la humanitat sencera, però sí que ens pot anar bé com a resum de l'any 2021, i com a anunci provisional del que podem esperar del 2022. No és que no hi hagi motius per congratular-se, de vegades, de pertànyer a l'espècie humana, però abunden molt més les ocasions d'empegueir-se'n.

L'estupidesa arrogant, la mirada extremadament curta, el desig d'imposar el propi punt de vista encara que sigui a força de crits, insults i mentides, la ignorància satisfeta d'ella mateixa, la necessitat exasperada d'aparentar força, poder o èxit de qualsevol casta, l'absència d'educació i la dimissió del coneixement, la grolleria desorbitada, la falta d'imaginació i de sentit de l'humor, la incapacitat voluntària de comprendre missatges mínimament complexos, la ganduleria, la barra, la deixadesa, el nul interès pels altres, les falses promeses, les falses revoltes, els falsos discursos generacionals, la falsa bondat, la falsa literatura, l'art fals, la falsa música, els falsos líders, els salvapàtries, els patriotes inflamats, els venedors de fum, els altres venedors de fum, encara uns altres venedors de fum que acusen els altres de ser uns venedors de fum, els aprofitats, els espavilats, els que van vius, els que donen lliçons, els que ja ho sabien, els que estan de tornada, els que hi van per dreceres mai vistes, els que es neguen a ajudar al bé comú, els que invoquen la llibertat a costa del mal dels altres, els falsos predicadors, les falses llibertats, els falsos drets, els falsos revolucionaris, els falsos moderats, els falsos demòcrates, les falses dretes, les dretes extremes, les extremes dretes, les ultradretes, els neofeixismes, els parafeixismes, els semifeixismes, els feixismes a seques, l'enorme violència, la violència immensa, que s'escampa pel món com un incendi constant.

Totes aquestes coses tenebroses han tingut una presència dominant en el debat públic durant l'any 2021, com ja n'hi havien tingut el 2010, el 2019, i tots els anys que som capaços de recordar, i no hi ha cap motiu per pensar que no n'hi hagin de tenir també l'any 2022. De motius per a la confiança en la nostra capacitat de millora, individual i col·lectiva, tampoc no en falten, però costa més esforç trobar-los. En realitat no aconseguim desprendre'ns de la idea lineal del temps, com si la vida i la història fossin això, línies rectes en què després d'una cosa en ve, ordenadament, una altra: aquesta idea alimenta l'esperança que, trobant l'ordre adequat, les coses aniran a millor (progressaran, com solem dir). Però més aviat sembla que les coses passen simultàniament i sense ordre, que res és previsible i que no progressam, sinó que més aviat feim voltes, o cucaveles, o volteres o retrocessos, que d'això sí que en sabem. Bon any 2022, malgrat tot, a tots aquells que ens llegiu i que donau sentit a la feina dels que escrivim. Esperem que sapiguem fer qualque cosa per escapar d'un altre auguri fatalista de Sánchez Ferlosio, que el gran escriptor va formular al títol d'un dels seus llibres: 'Vendrán más años malos y nos harán más ciegos'. Salut i molts d'anys a quasi tothom.

Sebastià Alzamora és escriptor