El 2023 que se’n va: innocència i utopia

Ben igual que el rei jueu Herodes, qui tenia la confiança de l’Imperi Romà per poder actuar amb impunitat, Netanyahu ha replicat a la franja de Gaza la bíblica matança d’innocents, dos mil anys després, amb el suport dels Estats Units. Ja són més de 20.000 les víctimes civils, més de 8.000 de les quals són nins i nines. La inacció de la comunitat internacional, més enllà de les tebes i hipòcrites paraules dels mandataris, és una de les grans vergonyes d’aquest mil·leni, i posa en qüestió un dels grans consensos del segle passat, els Drets Humans, que no poden ser reclamats per a uns i inexistents per als altres. El genocidi palestí va molt més enllà del que passa a l’Orient Mitjà, i res no tornarà a ser igual al món després d’aquesta ignomínia perpetrada en nom de la civilització occidental. El terror imposat supera amb escreix els danys del terrorisme que diuen combatre.

La 'comunitat internacional' tampoc no s’ha mostrat gaire eficient en l’establiment de mesures per lluitar contra el canvi climàtic. Fer la COP28 a Dubai, un 'petro-estat', era tan contradictori com premonitori, i els resultats de la cimera han estat a l’altura de les expectatives, però molt per davall de les necessitats del planeta i els seus ecosistemes, inclosos els seus especímens, com vostè o com jo. Novament manquen compromisos clars que frenin la maquinària capitalista i consumista que va fora frens i costa per avall cap al col·lapse. La irreversible desaparició d’espècies i la superació de sis dels nou límits planetaris que mantenen l’equilibri de la Terra es relativitzen en nom d’un creixement econòmic que, a més de matar-nos poc a poc, ens vol fer creure que així és la vida, i que tots hem d’aspirar a tenir molts diners, una mansió i un jet privat (o un coet) per viatjar on vulguem.

A l’Argentina, l’economista de la motoserra ha estat elegit President de la Nació, i no dubta a sacrificar el poc que resta del sistema de protecció social a un país on una de cada tres persones és pobra de solemnitat. Segons Milei, si hi ha pobres és perquè no s’han esforçat prou, i no mereixen cap atenció per part dels poders públics. En canvi, els més rics ho són perquè s’ho han guanyat a pols, i fins i tot se’ls permetrà pagar en espècie als treballadors i treballadores. El pitjor és que massa economistes pensen com ell, però ell ho defensa amb vehemència. Com a qualsevol novel·la o pel·lícula sobre distopies orwellianes, els altaveus de les estacions de transport i altres espais públics advertien que qualsevol qui es rebel·li contra les injustícies dictades pel poder, no sols no cobrarà, sinó que serà sancionat. Massa tard per penedir-se’n, d’allò votat?

A Europa, els col·legues de Milei participaven a la festa d’ultradreta organitzada per la primera ministra italiana, Giulia Meloni. Hi era el primer ministre britànic Rishi Sunak, desmemoriat fill de la colonització que no dubtava enguany a ficar refugiats en vaixells-presó i que no ha tingut altra prioritat política en un país penedit del Brexit que culpabilitzar de tot les persones migrants. També hi era Abascal, aquest subproducte ibèric del franquisme sociològic, el masclisme ranci i els laboratoris de l’Alt-Right nord-americana. I no hi podia faltar l’home més ric del món, Elon Musk, el defensor del tecnofeudalisme: el govern dels amos de la tecnologia a través dels algoritmes i el control social. Per si algú encara tenia dubtes de l’aliança entre el poder econòmic i el nou feixisme del segle XXI. És una pena i una temeritat que la majoria d’anàlisis sobre les potencialitats de la intel·ligència artificial obvïin en mans de qui està aquesta tecnologia, i amb quins objectius la fan i la faran servir.

I, malgrat tot, la innocència. Perquè tot i unes imatges d’aquest 2023 que s’acaba que ens conviden a un irreponsable 'campi qui pugui' o a un distòpic preparacionisme, cada un d’aquests esdevenimements té el seu contrapunt popular. Els pobles de tot el món manifestant-se com mai en defensa del poble palestí i contra el genocidi, tot i la repressió, la censura i la posició de governs com el de la UE. Greta Thunberg, la jove en vaga permanent pel clima, que d’ençà que defensa que cal tombar el capitalisme i que ella és antifeixista, ja no fa tanta gràcia. El poble argentí, que, tot i les amenaces del poder, no ha dubtat a sortir als carrers a aturar l’engany de Milei, qui per cert té en Elon Musk un dels seus grans suports. El poble de Marroc autoorganitzat i solidari fent front a la tragèdia causada pel terratrèmol de Marràqueix el passat setembre i la deixadesa d’un Mohamed VI cada cop més qüestionat. Helena Maleno, Óscar Camps i centenars de voluntàries defensant cada dia la vida a la Mediterrània davant la necropolítica de fronteres europea. El cordó sanitari contra el feixisme anomenat a casa nostra Amnistia. Imatges que, juntes, dibuixen la utopia. Una utopia per a la qual un cert punt d’innocència és necessari, com ens recordava Paco Fernández Buey. Així que bon i utòpic 2024.