2023: la Terra s’accelera, els humans ens estressem
Aquest dimecres, 4 de gener, la Terra es va situar en el periheli, la major proximitat al Sol en la seva òrbita anual. Això va produir una velocitat màxima orbital de 110.700 km/h, accelerant 3.420 km/h per sobre de la mitjana. La Terra triga unes 24 hores a fer una volta sobre el seu eix, una xifra no exacta: les fluctuacions són constants i normals. Els darrers anys, però, la rotació s'ha accelerat. El 2020 es van enregistrar 28 dels dies més curts dels últims 50 anys. El 2021 hi va haver una frenada en aquesta tendència, però el 2022 ha tornat a ser ràpid. I el 2023 comença a ritme trepidant.
Em costa creure que aquesta major velocitat orbital no influeixi a petita escala en les nostres insignificants vides individuals, en l’augment de l’estrès col·lectiu fruit de la nostra exitosa evolució tecnològica. En l’èxit hi tenim la penitència. Vivim vides alhora més llargues i més accelerades. Per això no és estrany que en les vacances nadalenques hi bategui un desig global de frenar, de trobar un oasi momentani de pau abans de tornar a la voràgine quotidiana. Els bons propòsits per al nou any sovint tenen aquest significat: com em puc prendre la vida amb més calma? Com em puc organitzar per no parar boig, per no perdre la salut? M’atreviria a fer un canvi radical de vida?
Amb més o menys intensitat i seriositat, tots ens fem aquestes preguntes. I mentrestant, la tossuda realitat, sempre en permanent i intens canvi, segueix imparable el seu camí a tota marxa: la guerra i les seves conseqüències energètiques i econòmiques (què se n’ha fet del pacifisme?), el canvi climàtic (que ens està passant per damunt), l’esclat comunicatiu (les xarxes socials, poc o molt, ens tenen a tots enganxats), la desorientació ideològica (sense ser-ne gaire conscients, la involució de l’individualisme populista i autoritari ens atrapa i ens condiciona), el consumisme desmesurat (d’aquest sí que en som conscients fa temps, però no sabem com aturar-lo: ens costa, per exemple, menjar menys carn, i ens costa, també, passar de llarg d’alguns gadgets i hàbits manifestament prescindibles; cadascú se sap els seus).
Anar a contracorrent és una feina titànica. És més còmode deixar-se portar per la riuada, ni que sigui a costa d’acceptar el perill d’ofegar-te. El corrent és fort: cal estar connectat i estar al dia de tot (o com a mínim, fer-ho veure amb un adequat postureig a les xarxes socials), cal viure intensament ("és que no paro!", encara que no puguis més), distingir-te amb alguna cosa (com més rocambolesca sigui l’afició, millor), guanyar i gastar diners (però sense fer-ne gaire ostentació), viatjar (sosteniblement, esclar), estar en bona forma física (l’exigent dictadura del cos) i ser mínimament llegit (aquesta exigència tira a molt relaxada).
Tantes obligacions no escrites però imperatives, que no responen a cap ideal superior i que sovint s’esgoten en elles mateixes, expliquen el malestar vital que afecta sobretot els joves, molts dels quals no troben sentit a la pròpia existència. L’alt índex de suïcidis n’és l’exponent més terrible. I també afecta un munt d’adults esgotats, l’únic objectiu dels quals és trobar la manera d’aturar-se, de jubilar-se, d’aïllar-se del brogit del món. La pandèmia ens va posar a tots davant del mirall d’aquesta societat de la satisfacció. Amb el resultat d’una insatisfacció general. La solució individual més òbvia és la fugida física: hi ha un degoteig de parelles urbanes que trien la ruralitat com a projecte de vida. El problema és que lluny de l’urbs costa trobar formes per subsistir dignament. Malgrat el teletreball, no és tan fàcil.
El món no gira rodó: la Terra s’accelera i nosaltres, pobres humans, ens estressem. No hi ha marxa enrere, però no podem seguir cegament endavant.
