2030

Les meves filles tendran 19 i 21 anys; jo, 54. Com redreçam la situació perquè elles puguin tenir els mínims garantits? Com ho feim per revertir els malestars socials d'avui a la nostra societat i al món global? Com convertim aquests malestars i aquests mínims en necessitats estratègiques per dissenyar les polítiques d'avui que tendran efectes demà? Com ho feim per regenerar els espais naturals que ens proveeixen dels recursos que necessitam per viure? Com salvaguardam aquests recursos perquè hi hagi disponibilitat, en equilibri amb la seva conservació, en un futur proper? I com desproveïm la disponibilitat dels recursos externs d'injustícia i especulació? Com, en definitiva, en minvam la dependència? Què tenim aquí, què necessitam per sostenir aquí la vida, de quines eines disposam per a garantir la distribució equitativa d'aquests recursos? Quines tecnologies necessitam per optimitzar la utilització d'aquests recursos i regenerar-los alhora? On produïm aquesta tecnologia? I com garantim l'adaptació social, física i econòmica als canvis derivats de la crisi climàtica que esdevendran segur, la nova i caòtica normalitat? Com dotam de competències les futures generacions perquè tenguin la capacitat de generar processos d'autogestió de la vida? Com distribuïm el temps entre cures, salari i formació perquè sigui possible? Quin marc normatiu i competencial requereix això des de les institucions? Quins plans de formació, d'ocupació, educatius, culturals, d'afers socials, de salut, d'igualtat, de joventut, de dependència, energètics, agroalimentaris, pesquers, d'ordenació territorial i urbanística, de mobilitat, d'innovació i recerca...? Quines inversions requereix? I finalment i no abans, quin model productiu i quina economia genera? Definitivament i sense cap dubte, una economia per a la vida.

Aquestes són les preguntes clau que capgirarien els objectius de les polítiques d'avui. El sistema ha arribat a un nivell de complexitat inaudit: lògiques de mercat, enginyeria financera, fórmules empresarials, perversió de conceptes que sostenen polítiques insostenibles, vides accelerades per arribar no se sap on, velocitat i acumulació per a alguns i despossessió absoluta per als altres... violència intrínseca. Una desconnexió infinita i a tots els àmbits del que és vertaderament essencial. Ara, les inversions, els relats i les polítiques fan una escapada cap endavant prometent i comprometent polítiques i inversions "sostenibles", "inclusives" i "responsables", sense atendre els malestars de fons, sense atendre els reptes d'escassetat futurs, i sotmesos a unes lògiques que els aboquen a les col·laboracions publicoprivades (on dominen els interessos privats i es posa allò públic a disposició) com a solució magistral per escometre inversions que se sostenen per un relat ben oposat i distant, dels interessos reals als que responen. D'aquí només se'n surt amb la lògica de més "creixement econòmic" en els termes del model que ens ha duit fins aquí, i l'engany de pensar que aquesta riquesa acumulada per alguns repercutirà en el benestar i sosteniment de la resta, tot i que saben perfectament que es genera a costa, precisament, del benestar i pel sotmetiment de la resta.

Així doncs, fem l'exercici de posar a zero el comptador. Deixem els grans interessos econòmics i de mercat fora de la discusió. Anul·lem tota complexitat partint del caos actual que sosté les societats d'avui i que ja molt pocs entenem. Partim de la simplicitat més absoluta que planteja una única pregunta: com garantir el sosteniment d'una vida digna al futur proper a aquest tros de terra que habitam? Quines són i seran les necessitats essencials (pa, sostre, salari, cures) i quina arquitectura productiva a l'escala del nostre territori i partint dels recursos propis disponibles (majoritàriament) dissenyam per a fer-ho possible. I a partir d'aquí, com refeim les polítiques perquè responguin a tres objectius bàsics essencials alhora: respondre a les urgències actuals, marcar els objectius a llarg termini i activar les polítiques palanca per assolir-los.

Ens pot semblar impossible, però quan abans comencem, abans generarem les eines per evitar o minimitzar, si menys no, la complexitat de fer front a situacions crítiques cada cop més dures, sostengudes per societats cada cop més devastades i amb institucions cada cop amb menys recursos per fer-hi front.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB