22/3: Desconfiança

En una setmana clau per pactar un Govern independentista, ens diuen que hi ha una gran desconfiança entre els partits. Alguns ens diuen que no es poden ni veure. Tots, que són partits que competeixen entre ells... D’acord. Molt bé. I on és el problema? Els pactes polítics no es fan entre els que s’estimen, sinó entre els que es necessiten. Si dos partits s’estimen, es fusionen o fan una coalició preelectoral. Els pactes postelectorals són sempre entre partits que desconfien entre ells. Aquí i arreu. Sovint, precisament, el problema dels governs de coalició és fingir que són matrimonis per amor (va passar amb els tripartits catalans i amb l’actual govern espanyol, en nom de la germandat de les esquerres, i amb el darrer govern català en nom de la germandat independentista) i per tant no pactar prou bé les desconfiances, els recels i les disparitats. Els pactes els fan partits diferents que volen coses diferents i contradictòries. I es fonamenten en no voler obligar l’altre a pensar com tu, sinó en trobar una manera d’anar junts un tros del camí, pensant coses diferents. La desconfiança no és excusa per no pactar: al contrari, és la raó per pactar millor, de manera més clara i menys ambigua. L’única excusa per no pactar és no voler pactar.