25 anys d’una gramàtica
Han passat vint-i-cinc anys, i no passa setmana que no m’arribi avís d’una nova citació de Catalan: a Comprehensive Grammar, l’obra que vaig escriure els anys noranta juntament amb Max W. Wheeler i Alan Yates. Va arribar a llibreries i biblioteques d’arreu dia 5 d’agost de 1999. Encara hi és.
El 1990 la UIB i la Universitat de Sheffield signaren la creació de la Balearic Islands Chair of Catalan. Era fruit d’una visió de país ampla i generosa, desacomplexada, i va sorgir del rectorat de Nadal Batle. Va ocupar la càtedra un catalanista britànic, Alan Yates, de gran prestigi intel·lectual en el camp de la literatura (Una generació sense novel·la?) i de la divulgació del català en anglès (Teach Yourself Catalan). Jo hi vaig ser assignat com a lector.
El nou ‘Balearic Islands Professor of Catalan’, Alan Yates, va fer com fan els bons formadors: interessar-se per les inclinacions dels seus deixebles. Va saber respectar el meu interès per la fonologia i em va posar en contacte amb un col·lega d’una altra universitat, el doctor Max W. Wheeler, autor d’un text fonamental de la fonologia catalana (Phonology of Catalan).
En aquell ambient, Wheeler o Yates (i no puc recordar qui) va rebre la invitació de l’editorial Routledge per a la redacció d’una gramàtica del català en anglès. Hi havia mètodes d’aprenentatge del català per a anglòfons, com el Teach Yourself Catalan, de Yates, i també la Catalan Grammar, de Joan Gili, una bona gramàtica, però de 1943. Ja és sabut que les ciències avancen, i també la lingüística i la tècnica gramatical havien avançat fins al punt de reclamar una nova gramàtica del català. També hi havia Catalan, d’Hualde, del 1992, però era una gramàtica molt tècnica; per a lingüistes, sobretot.
Yates i Wheeler varen pensar que l’equip redactor de la gramàtica hi guanyaria amb l’adopció d’un especialista natiu. I aquesta motivació, que podia ser pràctica, no va ser l’única de la meva incoporació a l’equip. Quan ja érem a la fase de correccions, Alan Yates em va confessar: “Aquesta gramàtica per a mi significarà el final de la carrera acadèmica, la jubilació; per a Max (Wheeler), la promoció, i, per a tu, el començament”. Talment. Allò va ser una lliçó de vida: un equip científic necessita perfils diversos, no és bo que consti només de membres sèniors.
Max Wheeler va fer la proposta d’estructura per capítols i, fins i tot, ens en va indicar la bibliografia específica. Va ser el cervell organitzador de la tasca. Amb aquesta planificació, ens vàrem repartir la redacció a parts iguals. Després vingueren les revisions mútues. Sovint he contat que inicialment el tema dels exemples em permetia dir de qui era cada capítol. Després de les moltes allisades, tot això va quedar igualat, fins al punt que avui som incapaç d’identificar els capítols que vaig redactar jo.
Quan ens hi posàrem teníem com a model The New Reference Grammar of Modern Spanish, de John Butt i Carmen Benjamin. Tenia molts d’atractius, però un, sobretot, era clar: els exemples. Provenien d’El País, de manera que era una gramàtica de corpus del castellà viu. Nosaltres no podíem actuar igual. El Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, de l’IEC, encara no estava disponible per a consulta pública, i no ens podíem permetre un preprojecte de constitució d’un corpus específic. Sigui com sigui, la naturalitat dels exemples va ser un dels trets més elogiats per la crítica. Pensar la llengua des de fora ens obligà a donar-ne una imatge real, allunyada de l’encarcarament normatiu. De la mà d’aquest tret en vingué un altre, també àmpliament comentat i acceptat: l’atenció a la diversitat de dialectes i registres.
Com deia, la gramàtica no s’ha deixat de citar durant aquests vint-i cinc anys. La monumental Gramàtica del català contemporani, dirigida per Solà, Mascaró, Lloret i Pérez-Saldanya (2002), és una gramàtica que confia cada capítol a un autor diferent. El total de referències bibliogràfiques que hi apareixen és de 1.817. Doncs bé, la nostra gramàtica en anglès és la vuitena d’aquestes 1.817 referències per nombre de capítols que la inclouen a la bibliografia. Gens malament si tenim en compte que havia aparegut just tres anys abans.
El 2016 l’editorial ens va demanar una nova gramàtica del català per a la sèrie Essential Grammars. Els meus coautors de la gramàtica de 1999 ja no hi volgueren participar, retirats com estaven de la universitat. La nova gramàtica la vaig poder escriure amb Richard Mansell, de la Universitat d’Exeter, un bon catalanista a qui jo havia codirigit la tesi doctoral. De qualque manera aquella nova experiència em va ajudar a entendre el cicle de la vida acadèmica.
