25 anys d'universitat a Vic
Aquest mes de maig fa 25 anys que el Parlament va aprovar per unanimitat la llei de creació de la Universitat de Vic. Era l’època en què pujant per l’aleshores Nacional-152, ara C-17, una tanca publicitària anunciava que Vic tenia estudis superiors amb el gens tímid missatge “A Oxford també hi ha boira”, idea del publicista Santi Hausmann.
Un quart de segle més tard, la Universitat de Vic és també la Universitat Central de Catalunya, amb seu a Manresa, compta amb una Facultat de Medicina i es proposa de fer créixer el seu propi parc tecnològic. I un quart de segle després, la boira és per tot arreu.
És una boira feta d'algoritmes, d'imatges i missatges, de fake news, de velocitat digital, de bancs de dades, de contacte remot, de bretxes digitals, de programes d’espionatge, de concentració de riquesa, d’interessos en forma d’ultradreta que ha anat a classe de narrativa i sap fer anar les xarxes. És una boira que no pot penetrar la llum brillant que desprenen les pantalles, i menys ara que s’ha espesseït, abans amb la pandèmia i ara amb la guerra a Ucraïna.
Els estudiants d’avui són humans nadius d’aquesta boira. D’ençà que van néixer només han sentit a parlar de crisi: financera, econòmica, sanitària, bèl·lica i mediambiental. Els hem fet sentir nostàlgia d’un temps que no han viscut, el d’un progrés lineal a bord de l’ascensor social.
Que la universitat els oferirà coneixements es dona per descomptat. Però si els escoltem, sentirem la seva necessitat de lideratge, d’honestedat i de coherència, de polítiques de protecció del bé comú, i d’actituds de compromís que apugin el llistó i aconsegueixin una mica de visibilitat per a la paraula futur. Aquesta podria ser, també, la tasca de la universitat a Vic, a Manresa, a Oxford i a tot el món.
