25-N: L'amor no mata
Si estimes una persona, no li fas mal. No la humilies, no la menystens, no la coacciones. La respectes. No em cal cap evidència científica que ho demostri. És un axioma. Per més que la societat patriarcal ens hagi fet creure el contrari. I per això encara necessitem dies mundials per conscienciar-nos. Com el d’aquest dissabte, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Com afirma l’ONU, aquesta continua sent una de les violacions dels drets humans més esteses i generalitzades del món. Es calcula que globalment 736 milions de dones –gairebé una de cada tres– han estat víctimes de violència física o sexual almenys un cop a la vida.
És una xacra que s'ha intensificat en diferents entorns, inclosos el lloc de feina o les institucions educatives. Ni l’entorn online se n’escapa. És crucial reconèixer que la violència masclista no coneix barreres socials, econòmiques o d’educació. Penseu, sinó, en l’assassinat fa uns dies de Giulia Cecchettin, una noia de 22 anys a punt de graduar-se en enginyeria biomèdica, a mans del seu ex-xicot, Filippo Turetta, company seu de classe a la Universitat de Pàdua.
Un assassinat brutal, amb gravacions de la violència física exercida, que ha commocionat Itàlia. Van estar una setmana buscant-la mentre ell fugia en cotxe. L’han enxampat a Alemanya. Segons sembla, ell no va acceptar la fi de la relació i, a més, la seva imminent graduació va ser-ne el detonant. El món al revés. Un motiu de celebració convertit en un atiador d’ira.
No, en Filippo no és un monstre. Com diu la germana de la Giulia, Elena Cecchettin, “un monstre és una excepció, una persona fora de la societat, una persona de qui la societat no se n'ha de responsabilitzar”. En canvi, qui comet aquestes violències contra les dones “són fills sans del patriarcat, de la cultura de la violació”, d’aquesta cultura “que legitima tots els comportaments que perjudiquen les dones, començant per les coses a les quals de vegades ni tan sols se'ls dona importància, però que ho són molt, d’importants, com el control o la possessió”. I això també fora de la parella i en qualsevol àmbit, inclòs l’acadèmic –hi afegeixo.
La resposta de la societat italiana ha estat unànime en el rebuig d’aquest crim. Fins i tot la primera ministra, Giorgia Meloni, ha expressat que "cada dona assassinada per ser culpable de ser lliure és una aberració que no pot ser tolerada". No obstant això, el seu partit es va abstenir en la votació del Conveni d'Istanbul contra la violència de gènere al Parlament Europeu.
Clarament, la indignació ha d'anar acompanyada d'accions decidides. I és que és trist constatar els pocs recursos econòmics esmerçats en l’eliminació d’aquesta xacra. Segons l’ONU, només un 5% de l'ajuda governamental mundial va destinada a la violència de gènere i s'inverteix menys del 0,2% en la prevenció.
Tenim una responsabilitat col·lectiva de posar fi a aquesta violència insuportable. Necessitem una cultura on les relacions es basin en el respecte mutu i la igualtat.