28/3: Paradoxa

COM S’HA VIST en el debat d’investidura, la política catalana respon avui més que mai a una rigorosa lògica de blocs: independentistes i no independentistes. Tenim un Parlament polaritzat i la distància és cada vegada més gran, perquè allò que els separa i impermeabilitza no és tan sols la diferència ideològica, sinó també la vivència contraposada de la repressió. Quan el PSC, que diu que vol superar els blocs, demana girar full de la reivindicació però no de la repressió, s’alinea del tot dins d’un bloc. Però, paradoxalment, aquesta lògica de blocs, que sembla dominar-ho tot, hi ha un lloc on no funciona: l’interior de cada bloc. Els blocs són ferms i clars quan es relacionen entre ells. Però deixen d’actuar com a blocs en les relaciones que es produeixen al seu interior. I aquí la política catalana passa a funcionar amb una altra lògica, difícil d’explicar i sovint d’entendre, en què les diferències entre partits, corrents i persones generen agrors enormes i incompatibilitats pràctiques. La política d’un país pot funcionar amb una lògica de blocs. N’hi ha un munt. I pot funcionar també amb una lògica de relacions complexes on cadascú va a la seva. També n’hi ha un munt. El que és difícil és que funcioni amb les dues coses a la vegada.