28/7: El Callament de Catalunya

Ens van dir que en democràcia es podia parlar de tot. Que, si es feia d’una manera pacífica, es podrien expressar totes les opinions. Però no era veritat. La democràcia espanyola, com les males companyies de mòbils, no té cobertura en algunes zones. N’havia detectat tradicionalment tres: la monarquia, la unitat d’Espanya i el judici al franquisme. Encara n’hi ha una altra, que s’hi relaciona: la crítica a les actuacions judicials. Sobretot a les actuacions judicials que tenen a veure amb les tres zones on la llibertat d’expressió no té cobertura. Ara l’anterior mesa del Parlament de Catalunya haurà de seure al banc dels acusats perquè va permetre parlar de coses que estaven en aquesta zona sense cobertura. Parlar-ne. No legislar, perquè no es va legislar. Debatre i aprovar resolucions declaratives. Un Parlament no pot legislar sobre tot. Només sobre aquells àmbits en els quals té competències. D’acord. Però pot opinar sobre tot. Ho fan constantment (també ho fan sovint els ajuntaments). Perquè no emeten mesures executives, sinó declaracions. Fer callar un Parlament, una institució nascuda per parlar, és un contrasentit democràtic. Sigui quina sigui la disfressa jurídica de la prohibició de parlar, de l’obligació de callar.