28-M: apunts d’urgència
Abstenció selectiva. Els actors polítics tendeixen a pensar que allò que fan i allò que diuen al llarg dels quatre anys anteriors no té conseqüències, o les té insignificants, a l’hora de sotmetre’s a l’escrutini electoral de fi de mandat. Concretament, devien creure que la baralla permanent, la desqualificació mútua entre Junts, ERC i la CUP d’aquests darrers temps, les greus acusacions de traïdoria i botiflerisme, no els passarien factura, o només en passarien als altres. I bé, no. Com no podia ser d’altra manera, el desànim, la desmotivació, el fastigueig de molts electors davant la manca de perspectives engrescadores, però sobretot davant tant de caïnisme estèril, s’han traduït en una caiguda de la participació especialment significativa a Girona (50,8%), a Vic (50%), a Manresa (48,4%), a Lleida (51,5%), a Tarragona (52%), etcètera; a un retraïment de milers i milers d’habituals votants nacionalistes que han fet efectiva l’advertència de "Si us seguiu barallant, la propera vegada us votarà la vostra mare".
Això ha castigat transversalment –amb totes les matisacions i les casuístiques que calguin– ERC, Junts i fins i tot la CUP, a desgrat del complex de superioritat moral dels cupaires. I ha contribuït a fer possible la victòria del PSC –amb un electorat molt més mobilitzat– a Tarragona, Lleida, Girona i en molts altres indrets. És significatiu, també, que l’èxit més emblemàtic de l’espai sobiranista hagi estat la victòria a Barcelona d’un Xavier Trias que s’ha presentat sota una marca personal, sense estridències i al marge del grotesc debat sobre qui és l’hereu i qui el liquidador del “llegat de l’1 d’Octubre”.
Socialistes: el retorn. Sobre la solidesa de l’estructura organitzativa i de la implantació territorial del PSC no cal insistir-hi gaire. A sobre, fa cinc anys que el PSOE de Pedro Sánchez ocupa el poder de veritat, el govern central. Salvador Illa i els seus, doncs, no han hagut de fer cap gran esforç d’imaginació per plantejar propostes sensacionals. N’han tingut prou de presentar-se com els artífexs de la desbandada independentista i convèncer els antics votants que van fugir cap a Ciutadans que era hora de tornar a casa, que el perill de la secessió ha passat. Després d’una llarga dècada convulsa, el revival socialista representa en diversos sentits el “retorn a la normalitat” prèvia al 2011.
Restauració a la dreta. En l’espai de la dreta espanyolista, aquest darrer quadrienni ha estat convuls: l’experiment Manuel Valls i el seu fracàs, els espeternecs de Ciutadans, l’entrada en escena de Vox, l’aparició de fenòmens paranormals com Valents, l’eclipsi del PP... Doncs bé, podríem dir que l’escrutini de diumenge hi ha restaurat un cert ordre, que no és el d’abans de 2006, o de 2012, però que hi encaixa bastant.
Ciutadans ja és història. De l’1,1 milions de vots que arribà a sumar a Catalunya el 2017 n’hi han quedat 36.700; aquells que hi cercaren refugi per una por genuïna que una frontera política els separés de la família han anat tornant per onades al PSC o, en menor mesura, al PP; i aquells altres que anaven a arrencar llaços grocs i estelades, a provocar i buscar brega en municipis on no tenien cap implantació, han trobat en Vox una nova llar on no hauran de sentir dirigents postissos que els diguin que són en un partit “liberal” o “socialdemòcrata”. Ara seran, com sempre havien volgut, en els rengles d’una organització ultra de xoc, lliure de falsos bilingüismes i altres comèdies. Resta, doncs, una dreta extrema (el PP) i una extrema dreta (Vox). O, si ho prefereixen, aquella ala ultra que el PP amagava al seu si s’ha acabat d’emancipar.
Colau. Si l’avui alcaldessa en funcions de Barcelona practiqués els principis que predica (de transparència, de rigor i autoexigència democràtiques, de no voler perpetuar-se en els càrrecs públics...), després d’haver quedat tercera en l’escrutini de diumenge ja hauria fet un pas al costat. Tothom havia dit, i ella mateixa s’hi apuntà per si la beneficiava, que la votació a la capital catalana havia esdevingut una mena de plebiscit pro o anti Colau. Si era així, l’ha perdut per 1,98 contra 8,02, i resulta inversemblant voler perseverar en unes polítiques tan divisòries i polèmiques com les que ha aplicat aquest darrer mandat amb el suport de menys del 20% dels votants.
Tanmateix, i més enllà dels principis, els partits en general són trames d’interessos amb un fort component personal, i els comuns, encara que ho hagin volgut aparentar, no constitueixen cap excepció. Vull dir que de la continuïtat o no dels comuns en el govern municipal barceloní en depenen molts llocs de treball, molts càrrecs de confiança, molts assessors, moltes subvencions. Tants com per empènyer la senyora Colau a maniobrar amb el senyor Collboni per intentar arrabassar-li la victòria i l’alcaldia a un Xavier Trias que els ha superat per més de 17.500 vots. Seria la tercera vegada que ho fan o se n'aprofiten: el 2015 amb l’operació Catalunya contra Trias, el 2019 amb l’operació Valls contra Ernest Maragall. ¿I ara?
