30/8: Vida privada

Estic en contra de fiscalitzar la vida privada dels representants i dirigents polítics. Crec que tenen dret a tenir la casa que vulguin i que puguin, a anar de vacances al lloc que prefereixin i fer-les de la manera que considerin més convenient. A fer en el seu temps lliure el que els vingui més de gust, amb l’únic límit de les lleis, com per a tothom. No crec que la política exigeixi exemplaritat en la vida privada, sinó coherència, honestedat i eficàcia en l’esfera pública. Ara, aquest respecte per la vida privada dels polítics té una excepció: la d’aquells que es dediquen a fiscalitzar la vida privada dels altres. La dels qui exigeixen als altres exemplaritat (més enllà de les obligacions i els límits que imposen les lleis). Si tu t’has passat la vida fiscalitzant la vida privada dels altres, a partir de proclamar uns principis, llavors tu has de ser absolutament coherent amb aquests principis i exemplar en les teves actuacions. Preferiria un ecosistema polític en què no ens dediquéssim a fiscalitzar vides privades. Però si algú prefereix un ecosistema amb fiscalització, el que no pot ser és que valgui per als altres i no per a ell. No passa res per pujar a un iot. Excepte si t’has passat la vida criticant els qui pugen a un iot.