40 anys estimant l’Urruti
Són més importants els fets que la crònica periodística que els explica, però no estaríem recordant que avui fa quaranta anys que el Barça va guanyar el campionat a Valladolid si no fos perquè en Puyal va cridar “Urruti, t’estimo!” pels micròfons de Ràdio Barcelona.
L’Urruti li havia parat un penal a Hugo Sánchez al Camp Nou el mes abans i era un porter sobrat de personalitat, que se’n reia del perill. De manera que en Puyal tenia una base sòlida quan va decidir apostar-ho tot a la seva intuïció: si algú podia aturar aquell penal injust que s’interposava entre el Barça i la Lliga era l’Urruti. Per això, la genialitat del crit va començar a gestar-se uns segons abans del llançament, perquè el narrador va crear una expectativa (“Mira que si l’atrapés, l’Urruti...”) que mantenia un llum d’esperança contra la hispànica fatalitat arbitral. I un cop aturat el penal, el crit passa a la història del periodisme perquè el narrador és capaç de capturar el sentiment col·lectiu amb una frase curta: només té un subjecte i un verb. Urruti, t’estimo perquè podem cantar la Lliga aquesta tarda i perquè jo no m’he equivocat jugant-me-la que l’aturaries.
El desbordament radiofònic d’aquell dia s’explica perquè feia onze anys que el Barça no guanyava la Lliga, perquè era el primer campionat narrat en català i perquè, per última vegada a la història, un partit que decidia un campionat només es va poder seguir en directe a través de la ràdio, de manera que les emocions d’aquella tarda no les va poder transmetre la imatge, només la paraula. Avui, d'allò en fa 40 anys, i continuem estimant aquell record.
