5/3: Les paraules

Una part dels grans temes polítics d’aquestes setmanes es pot resumir en una pregunta: les paraules delinqueixen? ¿Allò que es diu pot ser delicte, si no va acompanyat de fets? La mesa del Parlament de Catalunya pot ser inhabilitada no ja per parlar, sinó per deixar parlar (en un Parlament!). Hasél és a la presó per les lletres de les seves cançons. I s’arxiva la investigació sobre un xat de militars retirats que demanaven un cop d’estat i afusellar milions de persones. En tots aquests casos, i en uns quants més, estem davant de paraules. Sense fets. El catecisme deia que es podia pecar de pensament, paraula i obra. Però una cosa són els pecats i una altra els delictes. D’obra, està clar. Hem quedat que no hi ha d’haver delictes de pensament. Però hi ha diversos delictes atribuïts a les paraules: calúmnies, injúries, amenaces... La calúmnia sembla relativament objectivable. Els altres, no gaire. ¿Les injúries són sempre un delicte o depèn de qui sigui l’insultat? ¿Dir què faries –sense fer-ho– és una amenaça si ho dius en un rap i no ho és si ho dius en un xat? Si hi hagués un sol criteri en tots els casos, el debat podria ser sobre si les paraules delinqueixen. Però en la pràctica acaba sent per què unes paraules es persegueixen i unes altres no.