59 al·lots no hi caben a les Balears
En resposta al repartiment de menors no acompanyats acordat pel govern espanyol amb el grup parlamentari de Junts, la consellera de Famílies i Serveis Socials del Govern Balear, la sempre ben disposada Catalina Cirer, s’hi negava amb un argument que, com a mínim, era original: “És materialment impossible poder atendre un menor immigrant més”. Com que ella mateixa es devia adonar que eren paraules una mica fortes, després mirava de justificar-les: “No és un problema de solidaritat ni econòmic, sinó de falta de capacitat. En aquests moments hi ha una manca d’espais, una manca d’infraestructures, però sobretot una manca de professionals per fer-se càrrec d’aquests menors”. És a dir, 59 –que són els assignats a les Balears en el nou repartiment: pocs, precisament en relació amb el fet que és una comunitat que ja n’acull 645 entre Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera– no tenen cabuda a les Balears. O als centres d’acollida de menors no acompanyats de les Balears.
Si la qüestió no fos dramàtica, que ho és perquè tracta de dignitat humana, l’ocurrència de Cirer podria resultar fins i tot graciosa. Fa pensar en una obra de teatre costumista, d’aquestes que segurament poden agradar a la consellera, en què un personatge no vol tenir la sogra a dinar: “és que ca nostra és molt estret i no hi cabrem”. A banda de l’autoparòdia involuntària, l’argument de la consellera s’invalida a ell mateix: la capacitat d’acollir 59 immigrants sí que és una qüestió econòmica i de solidaritat. Les decisions polítiques depenen de les voluntats polítiques, i les voluntats polítiques s’expressen en prioritats, que al mateix temps es materialitzen en inversions i despeses. Dit en altres paraules, si existís la voluntat d’acollir aquests 59 migrants (si existís una política basada en uns mínims de solidaritat), és segur que els nostres governants sabrien trobar els doblers per fer-ho, com els troben per tantes altres coses. En qualsevol cas, resulta una mica obscè declarar que “és materialment impossible atendre un menor immigrant més” a un país, o comunitat, que es prepara per rebre 20 milions de turistes low cost a partir de Setmana Santa, amb tota la despesa i el desgast en serveis que això significa.
Després de Cirer, el vicepresident econòmic va ser, com és costum en ell, bastant més directe i brutal, no per força de caràcter, sinó per manca (real, en aquest cas) de capacitat. “S’hauran d’habilitar tendes de campanya”, va anunciar. La seva referent Ayuso havia anunciat que enviaria els menors no acompanyats a un poliesportiu perdut als afores de Madrid, i òbviament calia fer alguna aportació en el mateix sentit degradant. Com Ayuso, Costa va anunciar també que, si el govern espanyol “imposa” el repartiment en forma de decret llei, el Govern balear utilitzarà “totes les eines legals al seu abast per impedir-ho”. És a dir, judicialitzaran la política, per no perdre el costum de forçar la utilització partidista dels poders públics. La qüestió de la gestió de la immigració és un dels desafiaments més exigents no tan sols del present, sinó del futur immediat. Haver d’afrontar-lo amb governants que eludeixen la complexitat de la qüestió, i que ho converteixen tot en simples instruments d’erosió del govern de coalició d’esquerres, és desencoratjador. Per altra banda, és un dels punts d’entesa més directes del PP amb els socis/no socis de Vox, que es freguen les mans ara que a València ja han aconseguit dur Mazón (i, darrere ell, Feijóo) a abraçar i validar el seu programa racista contra els drets dels immigrants.
