8/9: Els peus de fang

La inauguració de l’any judicial va escenificar totes les febleses actuals del sistema institucional espanyol. El president del Poder Judicial es va tornar a erigir en la pedra angular d’aquest sistema, renyant el poder executiu sortit del vot popular, apel·lant al patriotisme –valor suprem, sempre que sigui de la pàtria que toca– per proclamar no ja la seva independència sinó la seva supremacia, consagrant l’imaginari del govern dels jutges, que ho dicten tot: la política sanitària, la lingüística, l’educativa... Però qui parlava en nom i defensa d’aquest poder totpoderós té el mandat caducat i seria lògic que hagués dimitit en caducar-li. I és al capdavant d’un Consell també llargament caducat, perquè la fórmula ideada per renovar-lo permet que la minoria ho bloquegi. I en què la lògica partidista per controlar àrees essencials de la justícia –encara que sigui per la porta de darrere– ja ha estat acreditada i verbalitzada. Tot això davant d’un rei que ho beneeix i ho consagra, afeblit per la situació del seu antecessor. És a dir, l’acte en què el poder judicial escenifica la seva centralitat i fortalesa, on es presenta i actua com la pedra angular del sistema, el que fa és subratllar-ne la feblesa. No pedra angular sinó peus de fang.

¿Per què no es renoven els càrrecs del Poder Judicial?