8-M: és possible dir que no?
¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.
Pel bé de totes
per Najat El Hachmi
Quan va esclatar el Me Too vaig recordar les meves companyes de feina en molts entorns laborals que mai s'haurien pogut permetre fer una denúncia a cara descoberta dels seus agressors. Perquè quan t’hi jugues el pa dels teus fills és molt difícil ser valenta, encara menys si tenim en compte que sovint l’entorn es posa en contra de la víctima. Si jo en el seu moment hagués denunciat el company que em va arrambar als lavabos de la fàbrica m’haurien acomiadat a mi: el meu contracte era temporal, a ell ja l’havien fet fix. No em va violar perquè soc corpulenta i vaig tenir prou força per treure-me'l de sobre, però no el vaig denunciar. Les dones, abans de poder canviar lleis i assenyalar les injustícies, aprenem a defensar-nos com podem. Les possibilitats de negar-nos obertament a acceptar situacions vexatòries, denigrants, injustes i discriminatòries existeixen des que tenim consciència col·lectiva, des que ens vam adonar que som un grup subordinat. En aquest sentit, podríem pensar en el moviment per la igualtat com un sindicat de defensa dels drets basats en el sexe que vol acabar amb l'explotació patriarcal. Però com ha passat també amb els drets laborals, la fragmentació, la divisió i, sobretot, la falta de consciència grupal ens han jugat a la contra. I tenim nombroses esquiroles que, tot i estar en posició de dir que no, consenten per interès propi. Penso en totes les dones amb una gran visibilitat, amb poder i capacitats que han callat tot i conèixer de primera mà situacions de violència i maltractaments, que s'han venut o han renunciat al feminisme perquè els sortia a compte. ¿Quantes de les nostres companyes amb la feina assegurada i bons sous han mirat cap a una altra banda quan els hem explicat que ens havien agredit? Que les que s'ho poden permetre no diguin no és molt més perjudicial que si ho fa una precaritzada de classe baixa. Cal, en aquest sentit, que totes assumim la nostra responsabilitat i diguem no sempre que puguem. Per preservar la pròpia dignitat però també per defensar la de totes les dones.
No et queixis: renuncia
per Joana Hurtado Matheu
De vegades és impossible dir que no. Avui, una lògica neoliberal i alhora feudal concentra el poder en unes poques elits que es beneficien de relacions de dependència i lleialtat personal. Aquest clientelisme, extremament jeràrquic i excloent, s’aguditza amb les desigualtats estructurals de gènere, raça, classe, edat, etc. Potser ha estat sempre així, però ara és més cínic. I si a més ets dona, prepara't: o et converteixes en la Thatcher o et diran que et queixes massa.
En el món de l’art i la cultura són poques les oportunitats professionals que surten d’un sistema transparent basat en el mèrit i la competència justa, i més les que es decideixen per afinitats polítiques, personals o familiars. Per a la resta, el peatge per optar (ja no dic accedir) a formar part del castell medieval és el vassallatge precari que defineix Angela McRobbie, un servilisme sense garanties ni drets que s’accepta per seguir dins del sistema i tenir oportunitats –o això et fan creure–. En aquest context no només és impossible dir que no, és que és impensable dissentir, ja no dic denunciar o lluitar res. La represàlia no és l’acomiadament, és l’ostracisme, no optar a allò que prometen (una feina, una subvenció, un espai d’exhibició) i que potser tampoc t’haurien donat mai.
En aquest potser, com en el tu pots, el sistema et controla i t’ofega. Qui té el poder ho sap, perquè segurament ha aguantat i callat molt per arribar on és. “Ara et toca a tu. I si no t’agrada, ja saps on és la porta”, em van dir quan feia poc que havia guanyat un concurs de direcció. Devia ser poc obedient, massa respondona, que diria bell hooks, perquè quan portava un any els meus superiors van decidir desfer el projecte, reduir-me els anys, el sou i fer-me autònoma. Vaig consultar un advocat i llavors vaig saber que el meu concurs era una màscara per cobrir un lloc de confiança, que no tenia cap contracte sinó un nomenament i que em podien destituir quan volguessin. Vaig intentar negociar, però vaig acabar acceptant. Estava embarassada. Podria afegir que soc mare soltera i que pago sola un lloguer a Barcelona, però no cal, estar embarassada ja és estar en risc d’exclusió.
D'una dona s’entenen totes les renúncies, i més si és mare. Tot t’empeny a abandonar els teus desitjos i ambicions per no negar els dels altres. Jo, que combato els mandats de gènere des que tinc ús de raó, vaig descobrir de cop que no sempre es pot. I quan prens consciència de com et silencien, llavors no calles més. Des de llavors soc la feminista killjoy de què parla Sara Ahmed. I això també passa factura. No importa com siguis d'assertiva o que somriguis mentre dius que no és personal, que és polític perquè és sistèmic. Les portes que se’t tanquen són les que neguen altres maneres d’entendre el treball cultural. Per això, quan li van fer el mateix a la directora del Born, li vaig agrair que digués no. Va tancar una porta, però en va obrir d’altres, per a ella i per a totes.
És una qüestió de drets
per Nuria Alabao
La prostitució ens permet pensar enla possibilitat de dir que no des d’un altre lloc, a partir del debat que genera: ¿accepta lliurement qui s'hi dedica? ¿Pot dir no?La llei del només sí és sí es va redactar i publicar la legislatura passada sota la premissa de “posar el consentiment al centre”. En aquell moment, les treballadores sexuals organitzades van criticar una part de la norma que intentava penalitzar diversos aspectes de l'exercici de la prostitució (que al final no es va arribar a aprovar). ¿Com era possible que una llei sobre el consentiment negués la possibilitat de consentir a les treballadores sexuals?
El consentiment requereix una sèrie d'atributs: ha de ser específic, informat, reversible, no coaccionat i conscient. Tots aquests factors es poden donar en la prostitució. De fet, aquestes treballadores entenen com a vulneració del consentiment més aviat l'incompliment del pacte previ que s'acorda abans de la prestació del servei. Això podrien ser situacions com treure's el condó, forçar pràctiques no acordades, exercir efectivament la violència o no pagar el preu estipulat. Cal no oblidar que en el cas de les prostitutes es negocia i es delimita més l'intercanvi que en les relacions sexuals ordinàries.
Tot i això, el concepte de llibertat (per dir que sí, per dir que no)aquí és enganyós. Paula Sánchez a Crítica de la raó puta explica que quan parlem de prostitució no hauríem de posar el focus en la noció de llibertat, ja que mai no és absoluta perquè aquest pacte sexual –com tots, en realitat– es desenvolupa dins estructures de poder i opressió més generals. En aquest cas, treballar no és una opció, sinó una obligació lligada a la supervivència. Precisament per això el que hauríem de fer és ampliar les possibilitats de dir que no. Com menys autonomia, menys capacitat de negociació i menys protecció social tinguin les prostitutes, més exposades estaran a violències, explotació o vulneracions dels pactes previs.Per tant, la conquesta i el reforçament de drets de les dones (laborals, de residència legal o de capacitat d'organitzar-se i lluitar en el cas concret de les prostitutes) són elements que sempre amplien les possibilitats de dir que no.
El que la ficció ens diu del 'sí' femení
per Denise Duncan
Quan estudiava direcció i dramatúrgia a l'Institut del Teatre, vam estudiar Ricard III de William Shakespeare. Una de les escenes més inquietants de l’obra és la protagonitzada per Lady Anna. Ricard, després d’assassinar el seu marit i el seu sogre, li demana que es casi amb ell. L'escena és un exemple fascinant de com la ficció ha construït la idea del no de les donesi el consentiment femení. Lady Anna insulta, maleeix i escup a Ricard, però al final de l'escena accepta la seva proposta. Com explicar aquest deliri?
Shakespeare mostra el consentiment com un camp de batalla, no com una decisió lliure. Ricard III és poderós, és un assassí i un manipulador. L’única resposta possible que se li pot donar és aquest sí forçat, tan proper a la rendició.
Si retrocedim en el temps, trobem molts contes clàssics on la dona és rescatada de la mort gràcies a un petó no consentit. A La bella dorment, en la versió dels germans Grimm, l’estat d’inconsciència de l’Aurora es resol amb un petó, sense que ella tingui cap agència en el que passa. Com que se suposa que s'ha despertat pel petó del veritable amor, s'entén que l’acte del príncep és correcte, acceptable i desitjable.
En versions anteriors del conte, com Sol, Lluna i Talia de Giambattista Basile, el rei que la troba dormint no només la besa, sinó que la viola. La princesa queda embarassada i es desencadenen una sèrie d'incidents sanguinaris, incloent-hi una reina que vol que el cuiner prepari els bessons nascuts com a sopar, i el rei que castiga la seva dona venjativa i es casa amb Talia.
En termes contemporanis, podem reflexionar sobre quanta ficció hem consumit que mostra una coerció disfressada de conquesta. De vegades no es pot dir que no (l'estat d'inconsciència real o metafòrica n'és un bon exemple), i altres vegades el sí no sempre és sinònim de voler, especialment davant de certes estructures de poder que condicionen la manera en què les dones poden expressar el seu desig o la seva negativa.
La (im)possibilitat de posar límits
per Gemma Altell Albajes
Posar límits –triar a què diem no i a què diem sí– no és fàcil en cap àmbit de la vida. És un aprenentatge que requereix, abans de res, prendre consciència que som éssers amb dret a posar límits, a prioritzar-nos i a respectar-nos a nosaltres mateixes com a persones. Per a les dones encara ho és menys, de fàcil. I això no té a veure ni amb el fet que tinguem menys capacitat per posar límits ni tampoc amb el fet que els instrumentalitzem per treure’n beneficis o privilegis. Entre altres factors personals i contextuals que actuen com a condicionants, n’hi ha un que és estructural i transversal: la nostra socialització de gènere. Com hem estat educades per construir-nos com a dones segons el model esperat. Amb totes les variants possibles, les dones aprenem que hem de ser obedients, complaents, servicials i discretes –entre altres atributs– i el nostre principal valor radica en complir amb això (en aquesta socialització o adoctrinament de gènere també aprenem que no complir aquests mandats té com a conseqüència càstigs socials, professionals i afectius). Cap dels atributs esmentats ens ajuda a aprendre a dir que no ni tampoc a dir que sí en allò que volem, bàsicament perquè tots aquests mandats del gènere femení ens orienten a prioritzar i escoltar les necessitats dels altres per sobre de les nostres. La transformació d’aquest patró significa iniciar un procés complex que comporta sentir-te inadequada i qüestionada en cada moment de la teva vida quotidiana. Una inadequació altament penalitzada pel sistema patriarcal. Per tant, mai és un camí fàcil.
En els últims temps l'actualitat ens ha portat a parlar de diferents casos en què la impossibilitat de dir que no s'ha posat de manifest, i també s’hi ha posat la incomprensió social. Parlem de casos d’assetjament sexual, alguns en l’àmbit laboral, que aquests últims mesos han estat notícia, però no són casos únics. Per això són tan importants les estratègies feministes col·lectives més enllà de les individuals. Per legitimar-nos en la possibilitat del no.
L'escola de la rendició
per Alba Alfageme
Dir no sempre ha estat complicat per a les dones. El sistema patriarcal, segons la doctrina de gènere, ens ha ensenyat a callar, a acceptar allò que no volem, a prioritzar la resta abans que nosaltres. Ens han alliçonat castigant la nostra confrontaciói premiant la nostra submissió. En aquesta escola de la rendició se'ns han impartit lliçons que ens han fet petites, invisibles, i que han anat en contra de la nostra autoafirmació.
En aquest desdibuixar-nos, les violències masclistes han estat clau. En concret, la violència sexual ha esdevingut una eina d’especial opressió: és on sovint és més difícil expressar un no. Hem après que el no té conseqüències dolorosíssimes, i per tant sovint hem acabat assumint que és millor dir-nos un no a nosaltres mateixes (negant allò que desitgem), que donar un no a l’altre.
Això també té molt a veure amb el fet que històricament el nostre desig ha estat emmudit. El teníem tan poc identificat que a vegades no ha calgut ni violència explícita per fer-nos cedir: en un terreny tan complex com el del desig, les veus masculines han estat situades al centre i s'han convertit en l'únic subjecte, ocupant tot l'espai. El que importava, en el sexe, era la satisfacció masculina. Això ha estat molt invalidant i coactiu per a les dones i ha impedit en moltes ocasions manifestar un no de forma clara i contundent. Ens ha encotillat en la complaença cap a ells i ens ha extirpat l’assertivitat. Un objecte sexual que no té dret a decidir.
El no necessita autoestima, voluntat, reconeixement... tot allò de què ens han apartat fins ara. L'acte individual de reafirmació, de dir no, ha d’esdevenir col·lectiu per acabar amb la dolorosa escola de la rendició.
