8 milions de ¿catalans?

Catalunya arriba als 8 milions d’habitants amb una taxa de fecunditat per sota d'1,20. El 2021, les previsions més optimistes de l’Idescat projectaven l’assoliment d’aquesta fita per al 2025. De tot això se'n dedueix que els reptes en matèria d'inclusió són ja de primera magnitud. Però, com abordar-los?

Des de la dècada dels anys 90 el creixement migratori ha estat per sobre del creixement natural –resultant de la diferència entre el nombre de naixements i el nombre de defuncions– de la població catalana. Aquest creixement migratori va suposar en la dècada dels anys 2000 l’arribada de més d’un milió de persones a Catalunya. Aquests col·lectius que representen més del 16% dels catalans en l’actualitat constitueixen la base del seu creixement. Pel que fa a les persones nascudes fora de les fronteres espanyoles, la xifra puja fins al 21%, tot i que la percepció de la ciutadania catalana estigui molt per sobre d’aquesta dada: com indica el CEO, amb l’excepció dels votants de la CUP, la resta de simpatitzants dels partits amb representació al Parlament creuen que aquesta xifra està per sobre del 30%. La sobredimensió en la percepció de la realitat al·lòctona porta a pensar a més del 55% de l’opinió pública catalana que aquests col·lectius “tenen els drets que han de tenir” o que “se’ls han concedit massa drets”: 1 de cada 4 sosté aquesta última afirmació. 

Tanmateix, si mirem les dades sobre l’accés al mercat laboral o la capacitat econòmica, la realitat és una altra. Mentre els majors de 16 anys amb nacionalitat estrangera presenten una taxa de persones en risc de pobresa o exclusió (ERPE) del 50%, aquesta dada es redueix a menys d’1 de cada 5 catalans amb nacionalitat espanyola (19,5%), sense oblidar el racisme immobiliari en l’accés a l’habitatge o la falta de representació en els àmbits de poder socials i polítics –al voltant de 3 de cada 4 persones estrangeres no tenen dret a vot–. Tot això converteix la població estrangera en diana de l’extrema dreta, que amb un discurs securititzador guanya vots –arribant fins i tot a ocupar espais de poder, com és el cas de Ripoll, amb la complicitat de la resta de partits del consistori–, sense que la població afectada tingui l’oportunitat de contrarestar aquesta realitat a les urnes.

La tendència decreixent de la natalitat juntament amb la tendència ascendent de l’esperança de vida obliguen les institucions catalanes a advocar per polítiques d’inclusió imprescindibles per a una convivència mútuament beneficiosa. Aquestes mesures han de passar per la superació del paradigma intercultural –centrat en promoure interaccions mínimes entre els col·lectius autòctons i al·lòctons amb una finalitat de coexistència i sense l’abordatge del racisme– que s’ha demostrat contraproduent per a la inclusió, i per una aposta per la perspectiva antiracista que ha de partir del reconeixement dels greuges estructurals que pateixen les persones racialitzades. També cal elaborar, amb la complicitat dels col·lectius afectats, mesures valentes contra la segregació urbana i escolar, més polítiques redistributives i una millor política lingüística capaç no només d’atraure nous parlants sinó també de revertir la tendència de retrocés de l’ús del català tant a peu de carrer com dins de les institucions.

Un altre front per a la inclusió és l’aplicació de la perspectiva feminista en tots els àmbits de la societat. En el camp laboral ha de comportar l'eliminació de la bretxa salarial, situada en més d’un 20%, i que comporta que a les dones no se’ls abonin dos mesos i mig de feina cada any. 

Pel que fa a la joventut, calen polítiques pal·liatives de l’elevada taxa de desocupació estructural. En un moment en què l’atur nacional se situa al 8,5%, el percentatge en el cas dels menors de 25 anys està a més del 20% –comportant, entre altres conseqüències, l’endarreriment de l’edat d’emancipació–, i no per falta de formació sinó per la feblesa d’un mercat laboral (estatal) que lidera el rànquing europeu dels països amb més treballadors sobrequalificats (34,5% el 2021 segons l’Eurostat). 

A més, els poders públics catalans han d’assumir el repte, en plena emergència climàtica, de democratitzar l’accés a un transport públic eficient en tot el territori, més enllà de la centralitat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Cal que les inversions en aquest àmbit s'accelerin i es tradueixin en més connexions intercomarcals i intracomarcals, un transport resolutiu, arrelat a les necessitats del territori i sostenible, amb el tren com a aposta principal, recuperant línies ferroviàries desmantellades –com el Carrilet que unia Olot a Girona– i creant-ne d’altres de noves.

Les institucions catalanes tenen la missió d’elaborar i aplicar polítiques que redueixin la fragmentació social, acostant els diferents estaments socials i que es tradueixin no només en una major garantia de drets, sinó també en una major representativitat que pugui derivar en un repartiment més just dels poders polític i econòmic. Perquè presumir d’una població de 8 milions de catalans ha de comportar la inclusió a tots els nivells de totes les diferències que la componen.