800.000 milions i l’Europa de la por

Mai en la història recent d’Europa s’havien mobilitzat tants diners públics, 800.000 milions d’euros (133 bilions amb ‘b’ de les antigues pessetes, perquè ens facem una idea), com pretén fer la Comissió Europea en la seva nova carrera armamentística. Ni mai s’ha pogut (o volgut) fer res, a escala europea, tan aviat. Si ho voleu comparar amb la reconstrucció del continent després de la II Guerra Mundial, el Pla Marshall va mobilitzar en conjunt el que equivaldria a uns 90.000 milions de dòlars d’avui, gairebé deu vegades menys. Però sense fugir de les urgències del present, qüestions d’interès tant europeu com planetari, com ara la transició ecològica o la lluita contra el canvi climàtic, s’han retardat o descafeïnat. El 2023, el 24,8% dels infants a Europa estaven en risc d’exclusió social, una xifra que a molts països supera el 30%. Qüestió de prioritats.

Algú dirà que això és demagògia, però són les dades, que parlen. En el cas d’Espanya, fa dècades que famílies i docents exigeixen arribar al 6% del PIB en educació, i encara som al 4%. En recerca, no arriba a l’1,5%, incloent-hi els fons que van a recercar en l’àmbit militar, que serveixen un propòsit que el mateix Einstein dejectaria, a les totes. Per això, no es tracta només de “no tocar el pressupost social”, com ha afirmat el president Sánchez: el problema és que la despesa militar i armamentística (vestida novament de recerca tecnològica) esdevé una prioritat, i passa davant les prioritats que vertaderament ens convertirien en una societat millor.

L’estat de guerra ha estat proclamat i amb ell, feim una passa més en l’estat de por. Von der Leyen ens ha convidat a preparar una motxilla amb kit de “supervivència”, perquè assumim que la guerra pot arribar qualsevol dia. I a mi no em fuig del cap aquella idea tan ben retratada per Amenábar a la seva pel·lícula sobre Unamuno i la perversa idea del dictador que malgrat la seva victòria, transmetre que tots els anys per venir serien de guerra… “Mentre duri la guerra” és tota una declaració d’intencions, la justificació perfecta per a qualsevol abús. Una jugada perfecta d’un nou temps feixista que va més enllà dels partits d’extrema dreta: la Comissió ja havia assenyalat l’enemic intern (la immigració), i ara també en tenim d’externs (Rússia i els Estats Units).

La mateixa tàctica es va fer servir fa un segle, i és cert que a les elits els va funcionar: la classe treballadora de tot el continent dividida, i això que l’internacionalisme de llavors, sense internet, era molt més fort que no el d’ara; milions de morts en nom de pàtries inventades i imperis en decadència… Una jugada mestra. També hi ha diferències, com ara que els rics encara són molt més rics i les classes mitjanes de l’estat del benestar estan en procés de destrucció. Pero ja tenim un enemic a batre, i no és el neoliberalisme, ni els especuladors que impedeixen a bona part de la població accedir a un habitatge digne.

El més lamentable és que les dretes europees, amb la complicitat de la socialdemocràcia, han aprofitat el gir en la política econòmica que va suscitar la pandèmia de la covid –relativitzant la norma del dèficit– per justificar una operació que no servirà per enfortir Europa. Perquè la crisi de projecte d’Europa no s’arregla ni amb un exèrcit europeu, ni fent-nos creure que la seguretat es redueix a una qüestió militar i tecnoarmamentística. Seguretat és el dret a una vida digna per a tots els habitants d’Europa, i això acaba de passar a la coa de les prioritats de l’agenda europea.

Una Unió Europea que no és capaç d’entendre’s amb Rússia amb qui comparteix fronteres, però s’entén amb Israel i hi manté relacions polítiques i comercials és un projecte de part, i no és el meu projecte. Els països del sud d’Europa compartim molt més amb els de la riba sud de la Mediterrània que amb alemanys o finlandesos, què voleu que us digui. Els murs que construïm i la criminalització dels pobles del sud no faran una Europa més forta, sinó ben pareguda als Estats Units de Trump que ara ens repugnen. Però això sí, polite.

Aquests dies s’han posat la tecnologia i els mitjans disponibles com a excusa per no cercar les embarcacions perdudes a la mar Balear i els cossos que, inevitablement, continuaran arribant a les nostres platges mentre s’hi planten para-sols per inaugurar nova temporada turística. Potser ara no hi haurà excusa per no fer-ho, o potser es farà servir la renovada Europa per perseguir aquells que arrisquen la vida mirant d’arribar a les nostres costes, creient, incrèduls, que aquesta és una terra d’oportunitats.

Com ens recorda magistralment Eduardo Galeano a Patas Arriba, “la democràcia té por de recordar i el llenguatge té por de dir”. És el temps de la por. Una por que no farà Europa més gran, ans al contrari. Som al segle XXI, i Europa vol ser un estat decimonònic.